Més enllà del covid
Acabem l’any amb les llistes tradicionals de les millors pel·lícules, els millors llibres, els millors vins, els millors espectacles, els millors restaurants, els millors programes, les millors cançons. Acabem l’any com el començarem, fent llistes, mirant de competir amb els altres i amb nosaltres mateixos. És cansat. És esgotador. Però fa temps que es va decidir que passar llista per ordre alfabètic era una bona idea i que atorgar un número d’identitat ens regularitza. Alguna estratègia s’ha de seguir. Parlar la nostra llengua, en canvi, ens confon. No sé quina és la millor pel·lícula de l’any i fa segles que m’he perdut entre cartells calcats. Els millors llibres són els que decideixes que tenen un espai al prestatge i als pensaments. Al millor restaurant és possible que no hi tornis a anar perquè va ser durant un viatge. Cantes la mateixa cançó des dels catorze anys i encara no te n’has cansat. Ella de tu, probablement sí. Podríem acomiadar l’any amb llistes sense prioritat, desendreçades. Llistes que no avancen en línia recta i que es torcen per dibuixar tot un any. Llistes de les abraçades dolces, dels dies feliços, de la tristesa profunda, de les hores tendres, dels paisatges imponents, de les nits estrellades, de les absències doloroses, dels riures sonors, dels objectes inútils, de les necessitats vitals, de les notícies absurdes, dels animals fascinants, de les setmanes caloroses, dels mesos emmascarats. No fem llistes. Que després sempre ens oblidem alguna cosa i sap greu.
Acabem l’any contagiats o amb por de contagiar-nos mentre tants altres mals perduren perquè no només de covid viuen les desgràcies. Els antivacunes han posat un debat damunt la taula i per alguns només han separat famílies per Nadal. Per qualsevol tema hi ha un aixafaguitarres. Els governs prenen mesures qüestionables i després de gairebé dos anys la sensació d’arribar al col·lapse és permanent. Ha canviat el context i ens aferrem als vells costums perquè ara tenen un altre sentit. O tenen sentit. Alguns vells costums. Els que posaríem a les llistes per no oblidar-los i repetir-los l’any vinent. O abans, si s’escau. Un amic meu diu que el cava caduca al cap de deu dies. Això vol dir que la celebració sempre és pertinent. Del que sigui i pel que sigui. També amb begudes sense alcohol. Només faltaria. Però posar l’exemple amb una ampolla de Pinky es fa estrany. Vells costums que també s’han de canviar. És una feinada. Però convé ser negativa i pensar en positiu.
Acabem el segon any de pandèmia i haurem de projectar un tercer any que encara se’ns farà més llarg. En un Primer Món extremadament planificat aquest desgavell presenta un futur molt incert, si és que el futur algú l’ha vist mai clar. Boles de vidre, sempre a part. Quantes vegades haurem d’esborrar el que teníem previst i tornar a començar? A les agendes digitals no hi queda rastre. Com ens ordenem si cada dia estem pendents d’un test? ¿L’alegria ens la dona l’expectativa o el fet? Com que les situacions són tan diverses és impossible aplicar-hi una solució que serveixi per a tothom, i com que tothom està emprenyat o trist o anant a la Lluna, és difícil veure-hi un far. A vegades fa la sensació que vivim en un concepte sortit d’una tertúlia. Absurd, naturalment. Que t’omple la boca però et regala el buit. No tinc febre. Em mantinc aïllada igualment. És recomanable en temps de cridaners anònims i de coneguts habituals. No només el coronavirus demana distància. Això ja ve de molt més lluny. El meu desig és un any sense experts. A veure si finalment podem aprendre.
