A mesura que les extremes dretes s'expandeixen electoralment i ocupen (o és previsible que ocupin) espais de poder, generen també adhesions i simpatitzants. És lògic i també ho podem veure reflectit en el mirall de la història: fa cent anys, els feixismes també van passar de ser moviments minoritaris i extremistes a ser acceptats, secundats i aplaudits per sectors ben amplis de la població. Ara succeeix el mateix. El cas més destacat de blanquejament d'una figura ultradretana l'ha representat a Europa, fins ara, la premier italiana Giorgia Meloni, racista, supremacista, aliada de govern amb la Lliga de Salvini i admiradora declarada de Mussolini, però tanmateix aplaudida per Ursula von der Leyen i per la Comissió Europea com a impulsora d'una política d'immigració tan avançada com tancar els immigrants en centres de detenció a Albània. Meloni representa la ultradreta “raonable”, amb la qual se suposa que és possible treballar i avançar. Un flotador necessari per als poders polítics, econòmics i financers més immobilistes, i per a seguidors de MAGAs, MEGAs i derivats.
L'expansió de les extremes dretes, ultradretes, feixismes, neofeixismes i opcions il·liberals es comprova en la quantitat de veus públiques que passen de no parlar-ne a normalitzar-les: “Al cap i a la fi, és el que els ciutadans voten”, argumenten. A Espanya es va normalitzar la presència de Vox dins el sistema polític des de molt abans que tingués representació parlamentària, mentre partits com Bildu, per exemple, han de seguir arrossegant etiquetes tan lleugeres com terroristes o assassins: dins una part important de l'imaginari polític espanyol, és “radical” tot aquell que s'allunyi de la visió d'Espanya, i del món, de la dreta ultranacionalista, que és la que marca, tan paradoxalment com es vulgui, la centralitat.
A Catalunya, no són poques les veus ni les tribunes que preparen la pista d'aterratge per a les sumes i les geometries variables que incloguin Aliança Catalana, i que previsiblement seran nombroses després de les properes eleccions municipals i autonòmiques. Aquests dies, la neteja ètnica perpetrada per Netanyahu i el seu govern de fanàtics religiosos i d'extrema dreta fa visibles els vasos comunicants entre el sionisme (com a projecte supremacista d'un estat exclusiu per als jueus), les extremes dretes xenòfobes que fomenten l'odi als immigrants i els sectors nacionalistes redemptoristes i messiànics. Afirmen treballar per la salvació de Catalunya, de la llengua catalana, de les tradicions i, si convé, d'Occident sencer. Quan se'ls critica insulten i difamen, i si actuen així a les xarxes socials, amagats en perfils anònims, vol dir que també saben tirar la pedra i amagar la mà en altres àmbits. Compten amb adeptes que els renten la cara a l'opinió pública, incloent-hi alguns coneguts, saludats i examics del gremi més o menys literari. Fa quatre dies solien dir (encara n'hi ha que ho repeteixen) que això de l'extrema dreta no és més que un espantall de l'esquerra per guanyar el vot de la por.
