Metàfores i moviment

Un cop Madrid va entendre que l'independentisme català no era un bluf, va mobilitzar els aparells de l'Estat en sentit contrari. També s'han mobilitzat, valgui la paradoxa, els interessos immobilistes catalans. Però com que res roman immutable, el preu de congelar el present és que aquests sectors esdevenen cada cop més reaccionaris. És el que ha passat amb l'estat que va sorgir de la Transició i, com que l'estat no existiria sense un ampli consens ciutadà, és també el que ha passat amb una gran part de la societat espanyola. El que semblava i era un progrés respecte de la dictadura ha esdevingut un esforç maldestre per conservar una monarquia corcada i reforçar un centralisme caduc. La democràcia, a hores d'ara, és un parrac sense cap més funció que tapar les vergonyes d'Espanya.

Després de molts anys de paràlisi, a Catalunya hi ha finalment un procés, el procés. Com que els noms són eines simbòliques, hauríem de curar més de les metàfores. A mi personalment no m'agrada "el procés", metàfora industrial que suposa unes fases de producció controlades i un producte previst. La realitat històrica no ha estat mai així. Per això em sembla estèril exigir garanties i encara més una forma precisa de societat, com si la independència la fessin a cal sastre. Si no creiem en unes lleis deterministes de la història, ¿qui o què podria manllevar-ne el risc? Però la mateixa indeterminació lleva objectivitat als discursos catastròfics. Ni la credulitat ni el pessimisme tenen cap fonament.

També és retòric el concepte de moviment, tot i que en aquest cas em sembla preferible, perquè no pressuposa el resultat. A tot estirar, suposa una finalitat. Es mou la gent? ¿S'han mogut els polítics? Es parla d'una nova centralitat, però el moviment no és intuïtiu; no està en l'objecte sinó en la nostra percepció. El deduïm d'un estat de la societat que ja no encaixa en les nocions que teníem fins ahir mateix. Nocions arquitectòniques com "marc competencial", "sostre autonòmic", "casa gran del catalanisme" i altres de la mateixa jeia. Tot això, i la pretensió de peritatge que donava a entendre, ja no s'aguanta per enlloc. Amb la crisi tot s'ha tornat mòbil, fluid fins i tot: viatges en vaixell, singladures i transicions diverses. Metàfores, encara. Convé tenir present que són de factura humana i que sovint prenen el lloc de l'acció.

L'univers no vol saber res dels nostres desitjos, però tampoc ens és hostil. En determinades circumstàncies la indiferència pot ser avantatjosa. Políticament res no està determinat i tot és fruit d'equilibris. L'impossible, si és absurd en relació amb el passat, on no hi ha possibilitats sinó fets, en relació amb el futur és un contrasentit. Qui el sap, el futur? Quantes vegades no ha esmicolat la idea de l'impossible? Parlar del possible i l'impossible sols té sentit en el present, on no hi ha fets sinó accions. I l'acció és un efecte de la voluntat, que no és una força física i per tant no està determinada. Dit d'una altra manera: per accedir a la llibertat cal ser lliure d'antuvi. Cal poder decidir, no perquè en reclamem el dret (que és una entelèquia jurídica) sinó perquè en posseïm la facultat.

Com i quan serem independents és imprevisible, perquè ningú pot preveure la infinitat de petits esdeveniments que sumats confegiran l'esdeveniment final. Un cop s'esdevingui, els experts n'explicaran la necessitat. Però mentre no cristal·litzi en un fet , sols el podrem jutjar segons la tendència i avaluar-ne la força per l'abast de l'acció. És així com mesurem el moviment segons la profunditat de camp visual -més gran o més petita- que ens presenta l'objecte.

Podem discutir incansablement sobre el pla A, el B o el C, sobre la pregunta i la data de la pregunta, però res d'això no transformarà el món. El món sols canvia quan actuem, i en realitat no deixem mai d'actuar perquè som fruit de l'acció. Actuem fins i tot amb la nostra dilació. El cagadubtes suma la seva inèrcia a la relació de forces que pugnen per afaiçonar la realitat a cada instant. Ens hem trobat el món en marxa, la seva imatge no està fixada per sempre i la llibertat és, si em permeten la paràfrasi, un plebiscit quotidià. Ara bé, la llibertat no és una utopia de la il·limitació sinó la decisió d'actuar en el lloc en què estem i en la mesura de les nostres possibilitats. Un país, com una persona, és el que és a cada moment. Avui Catalunya és molt més que fa un any. Ha començat a créixer quan s'ha descobert una voluntat de ser. I el món en pren nota. Però voler no és creure infantilment que el món es plegarà al nostre desig. Voler és no deixar que l'oportunitat es podreixi mentre discutim com sortir d'una situació que ja no existeix. Arriscar és avançar-se al pensament. Voler és aventurar-se. I l'aventura, ¿no és una definició de la llibertat?