La meva àvia, la guerra, l’aigua i els mangos
Ahir, que la consellera explicava que haurem de restringir l’aigua per la sequera, vaig anar al verdulaire. Cadascun dels mangos duia una mena de malla de plàstic blanc, en forma de rusc. Per què? Per quina raó? Quanta aigua es gasta per fer aquell embolcall absurd i innecessari? Els cogombres estaven retractilats, un per un, amb paper film.
Mireu. A casa meva érem pobres, amb la pobresa de llavors, que vol dir que la casa la teníem, segur, no ens desnonaven, i menjàvem sempre fruita i verdura fresques, però si feia fred passàvem fred. Dormíem amb l’ampolla d’aigua calenta i molts sostres, de manera que, quan ens regiràvem al llit, el sostre de dalt de tot (potser la bata o un segon pijama) se’ns arrugava a l’esquena. Els avis havien passat gana de veritat durant la guerra, i això, la gana, és un record que queda per sempre (a les persones i a les mascotes, ho veus de seguida). Aquella frase, “Una guerra, hauries hagut de passar”, llavors em semblava pesada, com em semblava pesada la solidaritat gairebé capil·lar que tenien els que “havien passat la guerra” amb els “pobrets nens de l’Àfrica”. Sèiem a taula i “donàvem gràcies pels aliments”. Ara, de vegades, ho faig per dins. Ahir, entre els mangos, em va venir al cap un record. L’àvia bullia les mongetes de la setmana. Les justes; no en podien ni faltar ni sobrar. I aquella aigua de bullir no la llençava! La feia servir per fer una sopeta de fideus amb quatre verdures. Ho feia potser per pobresa, però aquella pobresa –física i també anímica– era en realitat pura sostenibilitat. No es llençava ni aquella aigua. Llençar, malbaratar, era signe de mala organització, de poca intel·ligència. Portar la casa era allò, i si tothom ho fes com la meva àvia s’acabaria el plàstic, perquè ella anava a comprar amb el cistell, i s’acabaria la falta d’aigua, perquè ella, quan obria una aixeta, alçava els ulls al cel, meravellada, i no en llençava ni una gota.
