14/04/2021

Ni Miguel, ni Bosé: Buenafuente

2 min
A l'emissió de dilluns de 'Late Motiv', Andreu Buenafuente entrevistava l'imitador Raúl Pérez caracteritzat com Miguel Bosé.
Disponible en:

Dilluns a la nit, al Late motiv d’Andreu Buenafuente, a #0 de Movistar+, arrencaven amb una paròdia de l’entrevista de Jordi Évole a Miguel Bosé que La Sexta havia emès el dia abans. El xou arrencava amb Buenafuente i l’humorista Raúl Pérez caracteritzat com a Miguel Bosé en una habitació d’hotel. La relació entre ells dos, però, era molt diferent. A la inversa del que va passar a Lo de Évole, Buenafuente es mostrava perplex davant la bogeria evident del clon de Bosé. El personatge insistia en dir-li Évole a Buenafuente i el presentador de Late motiv havia de repetir-li que ell era l’Andreu. “A mi no me engañas”, li responia el clon del cantant.“Tú eres el Follonero. Y además somos amigos. Te conozco como si te hubiera comprado”, apel·lant a la pràctica de l’anomenada maternitat subrogada que ha dut a terme Bosé.

La mordacitat del guió va permetre que amb escassos segons fessin molt més que una paròdia. El joc de miralls que va proposar Late motiv desmuntava un tipus d’espectacle televisiu i una manera de vendre el periodisme, amb tant d’enginy i dobles intencions que resultava hilarant. La comèdia imitava fins i tot l’escena inicial del cambrer que portava l’aigua, burlant-se de les ínfules de sofisticació del format de Lo de Évole. Buenafuente, mirant a càmera, explicava a l’audiència: “Ayer todo el mundo hablaba de la entrevista que le hizo Jordi Évole a Miguel Bosé. Creo que todos nos quedamos con ganas de más porque solo pudimos ver una parte de la entrevista. Luego dicen que dan la otra”. I amb una ironia finíssima afegia: “Ahora las cosas las hacen así en la televisión: por capítulos. Forçava la resignació de qui veu convertida la lògica de la televisió en una caixa d’estratègies per atrapar l’audiència. El que feia Buenafuente era, des de la comèdia i l’humor, despullar l’entrevista real de la seva frivolitat per explicar que la realitat és molt més trista. Els guionistes van desmuntar els codis que hem acceptat i integrat com a espectadors d’un tipus de televisió que pretén normalitzar la teatralitat dels famosos a l’hora de relacionar-se. En la paròdia, Raúl Pérez portava a l’extrem el que tots vam detectar de Miguel Bosé: la decadència, la manca de veritat i la follia. El clon del cantant exhibia la doble personalitat en funció de si li deies pel nom o pel cognom, patia deliris conspiranoics sobre les vacunes, el 5G i el coronavirus i expressava amb grandiloqüència i pseudointel·lectualitat idees absurdes sobre ell mateix. I Buenafuente, en comptes de seguir-li la veta, li parlava i li feia veure que tota aquella guilladura no tenia cap sentit: “¿Ahora con quién estoy hablando, con Miguel o con Bosé?” I l’altre continuava obcecat en una discussió amb ell mateix en què Miguel atacava Bosé i viceversa. L’imitador Raúl Pérez feia paròdia sobre les anades i vingudes de la veu, jugava a la falsedat dels elogis desmesurats i les al·lucinacions de covids i microxips.

Sense cap mena de dubte, Buenafuente i els seus guionistes sí que han aconseguit trobar la millor manera d’explicar el negacionisme de la pandèmia a la televisió.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió

stats