12/03/2022

Les mil ciutats d’Europa

3 min

M’ha costat molt d’escriure, aquest article, perquè la situació em sobrepassa. Però m’imagino que a tots els articulistes els passa el mateix, i l’ofici d’escriure requereix perseverança. Podria haver eludit el tema, el de la guerra, perquè jo habitualment escric sobre urbanisme. Però no hauria estat sincera, perquè en la setmana del 8-M no em trec del cap les dones que marxen d’Ucraïna.

La meva filla petita, que sap com desactivar-me les defenses, fa dies que no s’interessa pel YouTube i altres continguts que em desesperen, i s’ha enganxat a l’Info K. A l’escola en parlen moltíssim, i es preocupen perquè hi ha companys que tenen família molt a prop d’Ucraïna. I francament, jo no en sé prou de geopolítica per explicar-los els blocs que s’aniran creant i canviaran l’ordre del vell món global.

Les nenes em burxen per arrancar-me alguna certesa com que el món serà capaç d’aturar l’exèrcit rus, però ja no me’n queda ni una, de certesa. Llegeixo cròniques de periodistes admirats que s’han quedat a explicar la barbàrie, i m’identifico amb les mares que fins fa dos dies patien per rendir laboralment amb les criatures voltant per casa i ara dormen als passadissos del metro. Com els ho explico, això, a les meves filles? Rellegeixo els diaris com l’ARA i alguns d’internacionals, per saber què pensar i com ajudar, però tots els cronistes estan com jo: perplexos.

El meu compromís amb el diari és escriure sobre les ciutats. I, en el cas de la invasió russa, cal constatar que les ciutats han estat precisament l’objectiu principal dels atacs. Aquest estiu rellegia George Orwell, Homenatge a Catalunya, i l’imaginava al front, l’any 1937, enmig dels camps, força avorrit i enyorat d’aquella Barcelona revolucionària que tant l’havia encisat. Orwell va descriure una ciutat que jo ja no he conegut, que devia ser un miratge, però que prometia igualtat i atencions reals als vulnerables. D’aquella Barcelona se’n conserven alguns edificis (com el seu hotel a la Rambla), però aquell esperit es va esvair completament, perquè malgrat els esforços admirables dels Brigadistes Internacionals, el bàndol de Franco va resultar molt més sanguinari i letal. Londres, París, Berlín, Praga, Amsterdam, Viena i tantes altres ciutats europees també acumulen ferides de guerra, que s’han mantingut a la memòria per no oblidar les barbaritats del feixisme. Amb les notícies d’aquesta nova guerra a Europa, tothom ha tornat a mirar amb horror les plaques als camps de concentració, als edificis desapareguts pels bombardejos i a tots els monuments dedicats a les víctimes.

Veurem si les sancions internacionals que, contra tot pronòstic, s’han coordinat des de tots els bàndols, podran debilitar el poder absolutista de Putin a casa seva. De moment, l’exèrcit rus ha anat per feina. Ha apuntat clarament cap a les ciutats de Kíiv, Odessa, Kherson, Khàrkiv, Mariúpol i tantes altres; perquè són tan fàcils de destruir! Bombardejar els camps o els boscos pot ser molt infructuós; en canvi, la densitat i l’aglomeració dels centres urbans són objectius molt fàcils. Apuntin on apuntin, els míssils impacten contra torres de comunicació, escoles, blocs de pisos o qualsevol servei públic que és bàsic per a la vida urbana. Va costar centenars d’anys fer créixer aquestes ciutats, amb els seus temples, les seves institucions, les avingudes i els arbres centenaris; i en canvi, és tan fàcil arruïnar-les! Les ciutats ucraïneses també celebraven maratons, congressos, festes majors, programes de vacances tot inclòs, viatges per a jubilats, classes de ioga... Però d’un dia per l’altre, els seus habitants s’han hagut d’amagar als refugis antiaeris, als túnels del metro o a l’aixopluc dels soterranis dels centres comercials.

L’exèrcit rus pretén destruir desenes de ciutats ucraïneses, perquè l’escenografia de la por també mata: quantes fotografies de façanes destruïdes per bombes no podeu oblidar aquests dies? El desafiament és majúscul i requereix molta valentia. Avui he sentit un responsable europeu, des de la seva còmoda tribuna de Brussel·les, dient que els estats tenen romanents del pressupost que no s’han esgotat (reserves per a contingències que no s’han fet servir), que s’habilitaran per ajudar les refugiades d’Ucraïna. Però la idea d’Europa no era administrar un full d’Excel, sinó articular un sistema de ciutats i regions solidàries, capaces de generar prosperitat després de les Grans Guerres.

El contrari de la destrucció és la construcció. Mentre duri la guerra, el continent ha de tenir una agenda per acollir i cuidar les refugiades; i això vol dir fer-los cases dignes, ser hospitalaris i molta acció coordinada des de les mil ciutats que són Europa. Contra l’escenografia del terror i la destrucció, cal fer lloc a totes les víctimes de manera imminent i en condicions. A les meves filles els diré que no tinc certeses, però tinc quaranta anys, i sé el que n’espero, d’Europa.