22/03/2020

Militaritzar les crisis

2 min
Militaritzar les crisis

GUERRA. Ja fa temps que hem militaritzat les crisis, que Europa treu soldats al carrer pensant que infon una suposada percepció de seguretat. Davant la incertesa i l’evidència de la nostra vulnerabilitat, el llenguatge es vesteix de bel·licisme. Aquest cop, enmig de la reacció desorganitzada de governs espantats, el recurs ha estat el mateix. Emmanuel Macron ha declarat “la guerra” al coronavirus, contra un enemic que és un desafiament sanitari. La comunicació del govern espanyol es vesteix d’uniforme i medalles per advertir-nos que “no hi ha caps de setmana en la guerra” i que a tots ens ha tocat ser “soldats”. L’extrema dreta de Vox posa els seus “anticossos espanyols” a lluitar contra els “virus xinesos”. I politòlegs nord-americans aconsellen a Donald Trump que demani l’activació de l’article 5 de l’OTAN per exigir la solidaritat dels seus aliats. Si es pot reclamar aquesta ajuda quan “un actor terrorista no estatal colpeja els Estats Units, per què no també per combatre el Covid-19 d’origen xinès”, escriu un expert de l’Atlantic Council.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

POR. Com passa a cada crisi, i enmig de l’angoixa que buida prestatgeries dels supermercats, la venda d’armes als EUA ha anat creixent a mesura que avançava la pandèmia, i ara les armeries han demanat formalment ser considerades “establiments essencials” per evitar haver de tancar durant la crisi. És la pandèmia de l’ America first, del replegament, de l’atac als mitjans que qüestionen el govern, del populisme d’un president que es vanta dels seus coneixements científics i de la xenofòbia contra “el virus xinès”. Polònia ha estat el primer país de la Unió Europea a prohibir l’entrada d’estrangers per intentar contenir el que qualifiquen de crisi “importada”. Una vegada més, es recorre al relat de l’amenaça exterior i les temptacions de solucions autoritàries s’escampen arreu.

“El paper dels governs és, en part, espantar la població per aconseguir que segueixin les mesures imposades”, deia aquests dies l’analista Mark Leonard en un debat sobre el coronavirus. Però hi ha un risc molt gran d’acabar normalitzant l’estigmatització dels estrangers; de normalitzar el tancament de fronteres com a reacció lògica a qualsevol amenaça real o magnificada. Com diu Santiago Alba Rico, “no és una guerra, és una catàstrofe”.

SOLIDARITAT. En aquesta crisi no ens quedem a casa perquè ens hi obliguen sinó perquè és la manera de protegir-nos i de protegir els altres. Ens reivindiquem col·lectivament, cadascú des del seu espai interior. Construint una normalitat anòmala. Passat el xoc, la solidaritat torna a ser central: en l’acompanyament virtual als que ens estimem, confinats sols a casa a una distància curta que ara és insalvable; en la nova centralitat dels balcons; en el suport als que no poden estar confinats i en la idea que la pandèmia és més cruel contra els més vulnerables; en les mesures econòmiques de la Unió Europea i en la transformació global que comportaran els efectes de la crisi. Quan passi l’estat d’alarma caldrà més cooperació que mai perquè, com ha demostrat el coronavirus, els riscos són compartits. És un moment de necessitat d’uns i altres, de necessitat de contacte físic. Acceptem les limitacions sense acceptar els discursos. Ens hem tancat a casa, però no ens hem replegat.

stats