El millor Sant Jordi
La dèria. Quantificar-ho tot. El nombre de roses, el llibre més venut, el rànquing de cada categoria, la facturació total en milions d’euros, la xifra absoluta de vendes. Les rutines periodístiques ens duen, apodícticament, a endreçar el món en compartiments estancs. Si ho tenim tot ben classificat dormim més tranquils. “Comptem els dies, quan els hauríem de pesar”. Ho deia Plini i tenia raó. En dies com avui, el primer Sant Jordi després de l’inici de la pandèmia, encara amb més raó. Aquesta diada serà diferent. I, posats a etiquetar-ho tot, vaticino que serà el millor Sant Jordi de la història. I no parlo de números sinó d’emocions. La d’incorporar, a les nostres vides, un indici de normalitat. La de tornar a fer una cosa petita, que ens agrada, que l’hem fet tota la vida, però que l’any passat va ser absolutament prohibida. Recordo la manera com el veí d’una llibreria, amagat rere la cortina, va descobrir que es venien llibres per sota la reixa i va trucar als Mossos per delatar-los. Un any després, amb un 20% de la població vacunada i 22.000 catalans morts pel covid, les úniques prohibicions són no sortir de la comarca i a les deu a casa. Que els barcelonins no puguin marxar de cap de setmana convertirà el divendres en espectacular per a les 490 llibreries de la ciutat. Que la gent de cada localitat no pugui baixar a la Rambla serà, també, una gran notícia per als llibreters de cada població. De fet, des de dimecres que hi ha cues per entrar a les llibreries. El covid ens ha tornat previsors i pacients. L’oci pandèmic ens ha fet tornar als llibres, al plaer de descobrir una bona història, a la necessitat de deixar-nos estimular per una expressió artística i consumir-la nosaltres sols. Avui farem passejos curts, ens atansarem a les parades amb respecte, regalarem roses als vius i pensarem quin llibre hauríem regalat als que ja no hi són. Enyorar i viure. Llegir, estimar.
La pitjor crisi editorial
Al mes de setembre, la premsa dels Estats Units va publicar una notícia que ens va esparverar. El titular parlava de la greu crisi del sector editorial als Estats Units. La gent del sector va llegir la informació amb les celles altes, amb por que aquesta crisi també s’encomanés ràpidament a casa nostra. El text explicava que la crisi de les editorials nord-americanes era que no tenien prou paper per poder fer llibres. El titular trampós, doncs, portava a treure una conclusió contrària a l’esdeveniment. Resultava que en els mesos de confinament domiciliari, la gent es va tirar a comprar i devorar novel·les i ja no quedava prou paper per imprimir volums i més volums. Aquesta insòlita crisi editorial arribava perquè, de cop i volta, en el país de Donald Trump s’havien venut un 20% més de llibres que un any abans i s’havien quedat sense primera matèria. El 2020, doncs, ha estat el del ressorgiment del llibre -i del llibre de paper i de les llibreries de proximitat- arreu del Primer Món. Hem dotat el llibre del valor que té, per allò que ens enriqueix personalment i ens aporta íntimament.
Joseph Brodsky, el poeta que va guanyar el Nobel de 1987, va dir en una conferència als Estats Units: “No us queixeu mai dels preus dels llibres, ni del preu de la cultura en general, perquè els llibres són molt més barats que les factures dels metges, dels psicòlegs i dels psicoanalistes, i fan molt més bon servei”. No es tracta, ara, d’entrar en competència amb el sector que ens ha curat del virus i que mereixeria l’aplaudiment perpetu. Però sí que, com deia Brodsky, “si els polítics sabessin els beneficis morals i mentals que els llibres tenen sobre la salut de les persones, dedicarien més pressupost a les biblioteques i a la protecció dels autors”. Si mai tenim govern, a Catalunya, i nomenen un conseller de Cultura, fora bo que fes seva la proposta i que estirés la partida, pel cap baix, al 2% del pressupost total de la Generalitat.
Xavier Bosch és periodista.
