El ministre humilment prodigiós
Fins i tot els personatges més rugosos poden tenir moments de comicitat involuntària, i això és el que li va succeir aquesta setmana al cèlebre ministre d'Educació del govern d'Espanya, José Ignacio Wert, quan va declarar literalment: " Yo, en el Parlamento, soy un prodigio de humildad ". Atenció, perquè la frase és un exemple perfecte de la figura retòrica coneguda com a oxímoron, que consisteix en la juxtaposició de dues paraules que, en principi, tenen significats antitètics o incompatibles. Exemples d'oxímoron podrien ser foc glaçat , aigua eixuta , feliç tristesa o, per esmentar-ne un de molt bonic que Jorge Luis Borges va donar a la llengua espanyola, lenta sorpresa . Però amb el seu prodigi d'humilitat , jo diria -amb permís de Màrius Serra i de Ramon Solsona- que el ministre Wert deu haver batut alguna mena de rècord en la noble tasca de la composició d'oxímorons. És obvi que de cap manera pot ser humil qui es defineix a si mateix com un prodigi. Si de cas, això sí, podríem dir-ne que és un fenomen. Per no dir un monstre, en l'accepció més col·loquial del terme.
Wert intentava, amb aquesta improvisada troballa verbal, defensar-se de les veus que l'acusen de supèrbia, arrogància i/o prepotència, que són les característiques que li han atribuït tots aquells que han intentat negociar amb ell, o amb el govern al qual pertany, sobre la infausta Lomce, amb els resultats coneguts de tothom. L'únic que va aconseguir va ser corroborar les impressions dels seus adversaris, però això tampoc no ens hauria d'estranyar: en una altra ocasió, el mateix ministre es va comparar a si mateix amb un brau, perquè afirma que s'envalenteix amb el càstig. Una altra cosa potser no (la Lomce té anunciada una vida tan breu com el que duri la majoria del PP), però és possible que Wert sigui recordat per les seves ocurrències retòriques. I per aquell somriure sardònic i xulesc amb el qual s'escolta, des del seu escó, les crítiques dels diputats de l'oposició, fent gala de la seva prodigiosa humilitat.
També ha estat d'una humilitat aclaparadora la resposta del govern a la vaga de docents de dijous: la van qualificar de fracàs sense pal·liatius, i per avall que fa baixada. Un altre oxímoron que escauria a l'executiu de Rajoy seria el de diàleg implacable , per la manera que tenen d'enrocar-se i practicar la política del rinoceront.
Tot el que ha envoltat la llei Wert, com el TIL del govern Bauzá, podria arribar a ser hilarant si no fos per les seves conseqüències, que no tenen res de divertit: consisteixen a fer malbé com a mínim dos anys de formació de tota una generació d'estudiants, i de dur la comunitat educativa sencera a un cul-de-sac del qual només es pot sortir amb danys i perjudicis, amb uns docents obligats a aplicar una legislació que rebutgen frontalment i uns pares que han de veure, impotents, com els seus fills són reduïts a conillets d'Índies dels experiments espanyolitzadors d'uns governants obcecats. En podríem dir un prodigi d'ofuscació ideològica.
