Publicitat
Publicitat

Notes sobre el Procés (22): on som i on anem

1. Els costos de transició. Molts diuen que la marxa de seus empresarials posa de manifest que els economistes favorables a la independència havíem estat mentint. Fals. Els costos de transició abans i després de la independència van quedar clars en el cas escocès, i són negligibles. Poc abans d’aquell referèndum, semblava que guanyava el (fins a l’extrem que Cameron i Gordon Brown es van afanyar a fer promeses d’última hora), però aquells dies no va passar res. Pel que fa als costos després de la independització, havien estat estudiats, calculats i comunicats pel govern britànic amb l’ànim de convèncer els escocesos que votessin no. Existeixen, però eren molt, molt petits.

El que estem experimentant no són els costos de transició d’una independització, sinó les conseqüències de la nefasta gestió de l’1-O per part del govern espanyol: la policia exercint violència però sent incapaç de controlar el carrer.

2. Els presos, a casa. Sembla clar que abans de les eleccions els presos seran a casa. Posem-nos a la pell del jutge belga que ha de decidir sobre el lliurament de Puigdemont i els seus col·legues a la justícia espanyola. L’advocat li presenta la carta pública que han signat un centenar llarg de professors de dret penal i en què afirmen que és manifest que els acusats no han comès els delictes de sedició i rebel·lió de què els acusa el fiscal; que és manifest que l’Audiència Nacional no és competent per jutjar-los; i que és manifest que l’aplicació de la presó preventiva no estava justificada.

No cal que es tracti d’un jutge amb vocació d’estrella, ni que tingui animadversió a l’estat espanyol, ni simpaties per l’independentisme. No pot lliurar els perseguits perquè és lliurar-los a l’abús. Ara bé, la bufetada a l’Estat ressonaria per tot Europa.

He demanat públicament l’alliberament dels presos, però qui els traurà de la presó seran els consellers que s’estan a Bèlgica.

3. Balanç d’una etapa. Estem en la transició entre dues etapes. L’anterior tenia per objectiu la realització del referèndum de l’1-O, i ha acabat amb l’aplicació del 155.

L’Estat acabarà perdent tots els processos legals encetats últimament. La qüestió és que, quan això passi, nosaltres encara puguem treure’n profit

En aquesta etapa ha quedat clar que a Catalunya hi ha dos milions de persones identificades amb el projecte d’una República Catalana i uns líders disposats a jugar-se el coll per ells. Que l’Estat ho posarà molt, molt difícil. Que no arribarà mai l’oferta de l’Estat que anhelen els terceraviistes. Que Europa no correrà a ajudar-nos, però sí a posar límits a la repressió de l’Estat. Que també hi ha molts catalans que no volen la separació d’Espanya, que se senten agredits per les presses i per la imposició del programa independentista a partir dels dies 6 i 7 de setembre i que han perdut els escrúpols a manifestar-ho públicament.

En definitiva, que la cosa va per llarg, que aquesta vegada ens en podem sortir perquè l’Estat no té les mans lliures, i que per aconseguir-ho ens cal seduir bastants compatriotes.

4. Estratègia per a la nova etapa. La batalla que ara encetem serà de trinxeres, no apta per a impacients. Tindrà dos fronts, el judicial i l’electoral.

L’Estat acabarà perdent tots els processos legals que amb tant d’entusiasme ha encetat en les últimes setmanes. Entre altres coses, les fiances pel 9-N són desproporcionades, la violència de l’1-O atemptava contra drets fonamentals, les acusacions als Jordis i als membres del Govern no se sostenen i la forma que ha adoptat l’aplicació del 155 és inconstitucional. Ho perdrà com va perdre el tancament del diari Egunkaria o la inhabilitació d’Atutxa: inexorablement, però d’aquí uns anys. La qüestió és que, quan això passi, nosaltres encara hi siguem per treure’n profit.

En paral·lel, a partir d’ara cada elecció serà un referèndum sobre la independència. Ho serà perquè ens el prendrem com a tal i perquè el món -ara sí- ens mira. Un diputat finlandès que segueix l’actualitat catalana ha piulat “Si els secessionistes catalans guanyen les eleccions, significa que la República es consolida”. És ben bé això.

Som a Europa, en una democràcia i al segle XXI: si la majoria dels catalans volen la independència d’una manera sostinguda, Catalunya serà independent. I se sabrà si la volen elecció rere elecció. És important guanyar les eleccions del 21-D, però serà més important administrar bé la victòria per tal que després d’aquesta en vinguin d’altres.

5. Desar les estelades. Tardà va ser el primer que ha lamentat que l’independentisme hagi abandonat la senyera en mans dels unionistes. Òmnium i l’ANC han convocat una manifestació a Brussel·les el dia 7. Seria lògic que les banderes que s’hi veiessin fossin senyeres, perquè no anirem a donar suport a uns líders independentistes, sinó als governants de tots els catalans.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT