30/01/2022

La mirada de Nadal, Joaquim Nadal

2 min

El que va ser alcalde de Girona entre 1979 i 2002, Joaquim Nadal, va penjar l’altre dia a Twitter una fotografia d’una marquesina de parada d’autobús col·locada just al davant de l’entrada d’un edifici antic i la va acompanyar de la pregunta: “Voleu dir que està ben triat el lloc d’aquesta marquesina? Xoca amb el patrimoni”.

D’aquests nyaps, l’obra pública n’és plena. Fa anys, a la terminal T1 de l’aeroport de Barcelona, algú va col·locar una marquesina semblant davant el mural de Miró. Les crítiques ciutadanes van aconseguir que la parada fos traslladada uns metres més enllà. La pregunta continua sent: per què un ajuntament no veu el que salta a la vista? Per què els responsables de la cosa pública han perdut aquesta mirada senzilla i ciutadana?

Per posar-ne només un exemple: ¿com és possible que els ajuntaments hagin renunciat a la batalla de retirar de la via pública els telèfons públics destrossats, rovellats, coberts de guixades i brutícia que continuen enlletgint la ciutat?

La preocupació per l’espai públic no és estètica, només. L’espai públic és avui el primer escenari de la fractura social i, per tant, és molt fàcil de convertir en la primera baula de la degradació de la convivència. Amb tantes forces negatives operant-hi a sobre, ¿qui està a sobre del manteniment de l’espai públic en nom del bé comú?

Perquè per tenir una mirada com la de Nadal no cal haver fet cap màster. N’hi ha prou amb estima per la ciutat, interès per la cosa pública, inflexibilitat davant la bretolada, personalitat davant la burocràcia i una barreja de proporció, oportunitat, gust i sentit comú. Ah, i ganes d’aixecar el cul de cadira del despatx i gastar sola de sabata. Collons.