Missatges al tren
“Ei, Clàudia, necessito un passaport covid. Tu me’n pots aconseguir un?”. És un missatge de text que una passatgera del tren, en direcció Sabadell, ha enviat a un grup de WhatsApp (els accents i les paraules completes són edició meva). Veig el missatge, perquè és de nit i la pantalla del mòbil es reflecteix al vidre de la finestra. El grup de WhatsApp es diu “Les perris”.
La majoria de passatgers del tren escriuen i llegeixen missatges. Potser aprofiten la tornada a casa per fer-ho, perquè en tot el dia no han tingut temps. Alguns dels passatgers ja són grans i tenen pantalles amb el cos de lletra gegantí, per poder-lo llegir bé. Al costat meu, un home escriu, al xat familiar, entenc, que ja va per les Planes i que en tres minuts és a casa. Al meu davant, una noia escriu febril. Sense voler, fa ganyotes d’estupefacció, obre molt els ulls, incrèdula per allò que li estan dient, i mou el cap d’un cantó a l’altre com dient, per ella mateixa: “No, no, no”.
La del passaport covid no ha tingut sort. La Clàudia no li contesta. Però es veu que ha vist que està en línia i, per tant, li retreu aquest silenci. Per què deu voler un passaport covid? Perquè no s’ha vacunat i pretén, de tota manera, anar de festa? O perquè no se l’ha pogut descarregar? “Clàudia, estàs en línia”, escriu. El del xat familiar veu que no han llegit, encara, el seu missatge, i jo ho veig també. Encara no hi ha el doble tic blau. La noia que escriu febril prem els llavis i sense voler fa boca de tortuga.
Podria llegir, si volgués, la majoria de missatges dels que van en tren. M’agradaria moltíssim fer-ho. Com el porquerol d’Andersen, que regala a la princesa un molinet de cafè que li permet saber què cuinen en cada casa del reialme. Però els que van en tren no pateixen gaire per la meva curiositat àvida. Compten que jo, com tothom, també estic massa enfeinada escrivint missatges, amb cos de lletra gegantí, que podrien llegir perfectament.
