L’altre dia vaig estar caminant en paral·lel pel carrer amb una parella que passejava amb el seu fill en un cotxet. A l’alçada dels ulls de la criatura, on abans hi havia aquella barra amb boles de colors que giraven perquè la canalla s’entretingués, li havien posat un suport que aguantava un telèfon mòbil. A la pantalla s’hi veien dibuixos animats, i la criatura de mesos no en desenganxava els ulls, abstreta com estava en complet silenci i absoluta concentració, tot i que, per l’edat, no devia entendre res.
Un mòbil en un cotxet. Em va semblar un error total: justament anant de passeig passen mil coses per davant dels ulls, i el sol fet que els pares les vagin anomenant i les vagin compartint amb la criatura pot ser una lliçó ben festiva i ben distreta.
Vaig pensar en l’escola i els mestres. I en el Govern i l’oposició que, encertadament, han decidit donar, almenys, una imatge d’unitat a l’hora d’entomar els resultats de l’informe PISA a Catalunya. Perquè a les aules poden fer molt, però miracles segur que no. Si un nen arriba a l’escola amb l’atenció i la percepció de la realitat malacostumades a la pantalla, tindrà menys costum d'interactuar i de parlar amb la gent, anirà curt de vocabulari i de motivació, i costarà molt de situar-lo a punt per al raonament.
D’escenes com aquesta del carrer se’n veuen als restaurants i per tot. Donem el mòbil o la tauleta a la criatura amb l’excusa que no s’avorreixi quan, en realitat, el que volem és que no ens molesti. Com si saber estar en una conversa d’adults i sentir-los parlar una estona no fos una manera d’educar-los. Ja poden reunir-se els pares de la pàtria i els especialistes, que si la societat no hi posa de la seva banda, l’escola serà menys eficaç.
