14/05/2021

Els models policials i l'1-O

2 min

Aquesta setmana hem tingut coneixement que l’Audiència Provincial de Barcelona ha desestimat la petició d’imputació dels alts comandaments en les lesions provocades per la policia en el marc del referèndum de l’1 d’Octubre.

Les acusacions demanaven la seva imputació com a responsables de les ordres d’atac contra la ciutadania que van ocupar tota la jornada i, especialment, aquell matí de l’1 d’octubre del 2017. Sense entrar en profunditat en les figures d’imputació, penso que és important ser conscient que la policia és una institució altament jerarquitzada en què es treballa amb brífings una espècie d’organització de la jornada i de les previsions en l’operatiu policial– i que, a més, els canals de transmissió d’ordres i de la presa de decisions de manera jeràrquica són un dels pals de paller en les operacions sobre el terreny.

En moltes ocasions els caps de l’operatiu no estan sobre el terreny però les ordres que transmeten són preses per la informació immediata que reben. En aquest sentit, i per garantir un model de policia democràtica, ens cal reflexionar sobre com es transmet aquesta informació i com queda enregistrada, així com la manera com les ordres preses de manera jeràrquica es traslladen a accions sobre el carrer. No són pocs els exemples de violència institucional ja no per accions i lesions físiques sinó per omissions. Què passa quan no hi ha una transparència necessària i es faciliten les proves que permetrien assegurar de quina manera van ocórrer els fets internament? El corporativisme no pot emparar mai la vulneració de drets.

Una altra de les reflexions a abordar arran de la no implicació dels alts càrrecs policials per les càrregues de l’1-O és la ignorància deliberada per part dels comandaments i la no intervenció. De fet, que s’estaven produint càrregues molt violentes va ser notori des de primera hora del matí, i aquestes accions van allargar-se fins ben entrat el migdia. No calia ser coneixedor intern dels fets per saber que es podien estar vulnerant drets i que hi havia una extrema desproporció entre els béns jurídics a protegir i les lesions de drets que es volien evitar per part de l’Estat.

Si l’Audiència considera que no hi havia “cap indici de l'existència d'una instrucció concreta d'actuar l'1 d'octubre del 2017 amb contundència i violència”, s’hauria de pensar també per què no n'hi havia cap indici i a qui es delegava tal responsabilitat: no pot ser que aquesta responsabilitat recaigui únicament en els agents que estaven sobre el terreny.

Impedir investigar en la cadena de transmissió de les responsabilitats policials no s’adequa als models policials que són desitjables en una societat democràtica. Precisament, el deure d’obediència policial opera en les ordres rebudes per acomplir i, en canvi, la possibilitat de desobeir opera quan aquestes ordres rebudes poden ser greument lesives per als béns jurídics de la ciutadania i són manifestament injustes o desproporcionades. 

El que s’evidencia a través de cada cas que es judicialitza i en què s’impedeix depurar responsabilitats de càrrecs policials i polítics és que tenim una necessitat profunda de repensar els models policials i de democratitzar els usos de la seguretat pública.

Carla Vall és advocada penalista