14/02/2022

El moment de deixar-ho córrer

4 min
Els competidors en la prova de biatló masculí durant els Jocs d'Hivern de Pequín.

Els dubtes ja feia temps que s’acumulaven. A alguns –un servidor, per exemple– ens ha semblat sempre malament la diguem-ne filosofia segons la qual les ciutats i els països han d’avançar en el seu desenvolupament, i millorar les seves infraestructures, a cop de grans esdeveniments efímers que excitin les energies col·lectives, igual com la pastanaga que, penjada dos pams per davant de la boca del ruc, esperona l’animal a caminar més de pressa. És una fórmula potser justificable el 1888 i el 1929, ja discutible el 1992, humiliant de cara al 2030. ¿Calen uns Jocs Olímpics perquè l’Estat posi fi a l’escandalós dèficit inversor a Catalunya? ¿Són necessaris perquè la línia ferroviària Barcelona-Puigcerdà abandoni els segles XIX-XX i assoleixi freqüències i velocitats pròpies de la tercera dècada del segle XXI?

Després, hi ha la qüestió del canvi climàtic. És obvi que, al llarg dels propers anys, tant la realitat de l’escalfament global com la preocupació social i política que desvetlla aniran en augment. En aquestes condicions, no caldrà ser Greta Thunberg per veure la idea d’uns Jocs d’Hivern “mediterranis” com una insensatesa provocadora, com un projecte del tot a contracorrent. Havent-hi, a més, alternatives situades en latituds molt més propícies (Vancouver, Sapporo...), ¿quines possibilitats hi ha que el Comitè Olímpic Internacional es decanti per Catalunya? Em sembla que molt poques.

El projecte, d’altra banda, resulta profundament divisiu des del punt de vista social i territorial, i no sé si el que necessita avui aquest país són més esquerdes. L’unionisme hi està a favor només per tàctica, amb l’esperança, si l’operació fracassa, de poder-ne culpar l’independentisme governant; i aquest es troba migpartit entre l’afany de desmentir aquella cultura del no que hom li imputa i el temor a ferir interessos i/o sentiments en unes comarques on el trio PP-Vox-Cs té pocs adeptes. A la Catalunya metropolitana molts creuen –o fingeixen creure– que uns Jocs d’Hivern serien un remake de la mitificada Barcelona 92.

Com acabem de veure a Pequín , uns Jocs –estivals o hivernals– són sempre una operació d’estat. I seria d’un candor angèlic imaginar que, en el context creat pel Procés, Madrid pot permetre que uns hipotètics Jocs pirinencs el 2030 siguin una plataforma de projecció mundial de la identitat catalana, del seu caràcter nacional, etcètera. Al contrari: ho faria tot, amb la bossa dels diners en una mà i el Comité Olímpico Español a l’altra, per convertir la cimera esportiva en un instrument d’espanyolització. Si el 1992 la pugna en aquest terreny ja va ser aferrissada (tot i que aleshores no érem tan sospitosos de sedició), el 2030 no en deixarien passar ni una. I, amb franquesa, penso que no val la pena lliurar aquesta batalla.

Cal contemplar també, per descomptat, el factor Javier Lambán. Al president d’Aragó la cita olímpica li és bastant indiferent. Allò que li preocupa de veritat són les eleccions autonòmiques de l’any vinent i, en un horitzó més llunyà, les del 2027. Per guanyar-les, seguirà polint el que ha estat la clau de volta del seu mandat des del 2015: el discurs victimista, agreujat i justicier en relació a Catalunya. I, si Sixena i l’art de la Franja se li van esgotant com a temes, el projecte dels Jocs li brinda munició inexhaurible per conrear l’estratègia de la provocació i fer-se valer davant dels seus votants: la candidatura ha de ser fifty-fifty, Aragó tot sol ho faria molt millor, etcètera.  

Així, doncs, de motius per a la reticència o el rebuig davant de la precandidatura Barcelona-Pirineus n’hi havia molts. Però, per ple que estigui el vas, sempre hi ha una gota que el fa vessar, i aquesta va caure el dilluns 7 de febrer, quan el president Lambán va rebre a Saragossa una delegació del grup unionista que es fa dir Societat Civil Catalana (Òmnium, el Barça o la Federació de Colles Sardanistes deuen ser “societat militar”...). 

M’apresso a recordar que SCC té una gran expertesa sobre el món dels esports d’hivern. El febrer-març de 2020, en represàlia pels talls de trànsit a la Meridiana, Sánchez Costa i els seus van bloquejar un divendres l’accés als túnels de Vallvidrera per impedir que els indepes, tots amb segona residència a la Cerdanya, pugessin a esquiar. Just després van arribar la pandèmia i el confinament, i aquella brillantíssima idea que hauria pogut canviar el curs de la història quedà frustrada... Quina llàstima! 

El cas és que, investits d’aquella breu experiència d’antiesquí a la Via Augusta i de la representació de la “Cataluña constitucional”, els directius de SCC van anar a confortar l’anticatalanisme del líder aragonès i a demanar-li que es mantingui ferm davant la “prepotencia” de la Generalitat.

I, esclar, tot té un límit. Desafiar el canvi climàtic, convèncer el COi i el COE, amansir la CUP, torejar Lambán, vigilar que Pedro Sánchez no vulgui convertir el projecte en la Olimpiada del Reencuentro..., tot això passi. Ara, ¿aguantar a sobre les bajanades de Societat Civil? Val més deixar-ho córrer.

Joan B. Culla és historiador