17/03/2020

Les imatges dels abusos no calien

2 min

Dilluns, al Telenotícies migdia, Núria Solé informava d'un cas d’abusos sexuals i maltractaments a una àvia internada en una residència de Barcelona, la Mossèn Vidal i Aunós. Ens advertia que les imatges que veuríem a continuació eren d’una “gran duresa”. Efectivament, ho vam confirmar pocs segons més tard en el vídeo que detallava la notícia. Les escenes et deixaven consternat. I no només per la violència exercida contra aquella dona amb un 100% de dependència i Alzheimer, sinó, també, per la manera com el Telenotícies va decidir oferir-nos-les. Primer, perquè permetien que l’àvia s’identifiqués clarament. I després, per la durada d’aquelles escenes. De manera incomprensible, la notícia recollia un total d’un minut i set segons d’imatges dels abusos i les agressions per part dels dos treballadors de la residència, en tres blocs diferents. Primer vam veure’n vint segons seguits, en els quals es mostrava l’agressivitat amb què la tractava el treballador. Després, trenta sis-segons més, en els quals es continuava veient no només la violència que exercia contra la pacient, sinó també les barbaritats que li proferia de tipus sexual. També es veia la violència efectuada per una altra treballadora. I, finalment, onze segons més, la mateixa professional tractava amb brutalitat la dona, a qui sentíem cridar de dolor i patiment. En el Telenotícies vespre, el vídeo era exactament igual. Som conscients que, en plena crisi del coronavirus, les dificultats organitzatives de la redacció deuen ser molt importants, però costa creure que entre les dues edicions del Telenotícies ningú fos capaç de valorar que aquell minut llarg de violència era excessiu.

Per descomptat, la notícia era imprescindible per denunciar els casos de maltractaments i abusos sexuals d’aquesta residència. El mateix Telenotícies de l’endemà dimarts ja informava d’altres irregularitats de l’empresa privada que la gestiona i de més casos de violència. Ara bé, segur que dilluns hi havia alternatives per explicar bé la notícia. Disposar de les imatges no obliga a emetre-les, tot i tenir (suposem) el consentiment de la família. Intuïm també que el que vam veure era una selecció i que hi deuria haver instants molt pitjors que ens van estalviar. Però, tot i així, aquell minut i set segons era massa. I identificar-la tan clarament a ella també. Tenint en compte que la notícia comptava amb el testimoni de la filla explicant algunes de les atrocitats que van gravar, el relat era suficient, i, a tot estirar, amb uns quants segons pixelats de la gravació n’hi hauria hagut prou per fer-nos-en el càrrec. Perquè ja no es tracta de l’impacte que pugui provocar en l’audiència aquelles imatges, sinó del dret a la intimitat de la persona afectada. Encara que per la seva situació personal no tingui consciència de la repercussió del seu cas i de la seva exposició pública, a aquesta dona també se li ha de garantir el tracte digne i la intimitat a nivell mediàtic.