A Montserrat, Obama en bones mans
L’abat Gasch va baixar a la plaça i l’expresident Obama va abaixar el cap, i amb aquesta mútua expressió de respecte va començar la visita de l’expresident dels Estats Units a Montserrat.
Malgrat que els organitzadors americans del desplaçament tenien idees pròpies de com havia d’anar tot (i estan acostumats a sortir-se amb la seva davant els seus amfitrions amb pressions d’última hora, si cal), al final va imposar-se la tradició: al monestir fa segles que reben pelegrins i dissabte no van fer cap excepció.
La reverència d’Obama ha cridat l’atenció, però aquest gest forma part del seu catàleg gestual habitual (la inclinació de gairebé noranta graus que va fer davant l’emperador del Japó el 2009 va escandalitzar els mitjans conservadors per allò de Pearl Harbor). El cas és que a Obama se l’ha vist i sentit conduint pregàries, cantant l’Amazing grace des d’un púlpit i abaixant el cap i tancant els ulls en senyal de recolliment innombrables vegades. Als Estats Units el fet religiós, l’expressió externa de la fe i la consideració pels símbols espirituals, forma part de la cultura política i social.
La pujada d’Obama a Montserrat ha constituït un epíleg inesperat de la seva estada a Barcelona, i pel que diuen els que hi van parlar, va tractar-se d’una elecció personal en què va primar l’interès pel fet més genuí, més simbòlic, més escenogràfic i més històric: mil anys és una quantitat de temps que fa esclatar el cap a qualsevol nord-americà. I nosaltres hem estat de sort: si en algun indret de Catalunya podíem confiar que Obama estaria en bones mans, era Montserrat.
