El Monturiol idealista actiu, revolucionari romàntic (1985)
Peces històriques
De l’article de l’advocat, historiador i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte (Barcelona, 1925-2012) a La Vanguardia (6-IX-1985). Traducció pròpia. Demà farà 140 anys de la mort de l’inventor del primer submarí autònom, Narcís Monturiol (Figueres, 1819-Sant Martí de Provençals, 1885). Aquest article commemoratiu del traspàs de Monturiol el va publicar Ainaud, junt amb altres peces, en el mateix diari que cent anys abans havia menystingut la noticia. El 1885 La Vanguardia encara era portaveu dels monàrquics liberals del Partit Constitucional.
Abans del Monturiol inventor, va existir un Monturiol revolucionari. És jove i estudiant. A la Facultat de Dret de Barcelona coneix noves idees: el republicanisme democràtic, les societats secretes, les doctrines igualitàries, el socialisme utòpic. S’allista a la Milícia Nacional, i allí coneix a Abdó Terrades, nascut també a Figueres, cap dels republicans catalans i autor de “La campana”, el temut himne revolucionari: “Ja la campana sona / lo canó ja retrona. / Anem, anem, republicans, anem! / A la victòria, anem!”. I a Joan Muns, dirigent de les Societats Obreristes, fundador de la primera cooperativa catalana. Una nit, mitjançant un senyal convingut -una llanterna de color a la finestra- calculen els seus efectius: a Barcelona, els republicans ja son ¡quaranta vuit! Convençut de les seves idees, Monturiol s’afilia al partit, ingressa a la redacció d’El Republicano, i pren part a les revoltes de 1842 i 1843, les famoses “bullangues” de La Jamancia. I del frustrat assalt a l’ominosa Ciutadella. Però la violència desenganya aviat a Monturiol, que desitja una autèntica millora de la humanitat i no un simple canvi polític. El grup republicà, decebut per la conducta dels seus dirigents, fadigat per constants repressions governatives, evoluciona cap un socialisme —o, millor dit, un comunisme— utòpics. Potser no eren pas conscients que el vertader comunisme sempre serà utòpic, amb permís de Marx i dels seus seguidors aquí a la Terra. Se senten atrets per les doctrines d’uns autors que comencen a difondre’s arreu d’Europa: Saint-Simon, Owen, Fourier, i més especialment per les d’Etienne Cabet —fill d’un boter, com Monturiol— combatut per Marx i molt popular a França. Totes aquestes utopies tendeixen a la creació d’un estat ideal basat en una societat perfecta; per això propugnen mètodes pacífics i l’establiment de colònies a la manera d’assaig. [...] Aquests ideal utòpics —si més no, ho semblaven— van inspirar també l’obra d’altres amics de Monturiol. Així, la revolució urbanística de l’enginyer Ildefons Cerdà —autor del Pla per a l’eixample de Barcelona del 1859— o l’obra musical de promoció obrera amb els cors que va fundar Josep Anselm Clavé. Semblava com si les insurreccions armades deixessin pas a futurs paradisos, basats en l’ideal de l’associació: corals, cooperatives, mutualitats, ciutats del futur. [...] Les doctrines de Cabet havien penetrat a Espanya a través de Barcelona. Monturiol, exiliat a França, s’havia relacionat amb el propi Cabet, el qual aspirava a redimir el gènere humà mitjançant la teoria icariana. S’havia fet cèlebre amb el seu llibre Voyage a Icàrie, publicat a París el 1842. [...] Icària era un país imaginari, ideal, sense problemes. [...] Les idees de Cabet van ser ben acollides a Barcelona, on el 1847 es va fundar una secció icariana, editora del setmanari La Fraternidad. [...] Poc queda a Barcelona d’aquella experiència. El nom del barri de Poble Nou és un record d’aquells que van intentar fundar un nou país. El nom d’Avinguda Icària és un homenatge a la gent que somiava un món millor per a tothom.
