Sobre la moralitat en la política (1931)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
De la crònica parlamentària de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981) a La Veu de Catalunya (4-XI-1931) i acudit gràfic publicat l’endemà a El Be Negre (6-XI-1931). Des del primer terç del segle XX ja van sorgir diverses iniciatives per posar ordre en el desori de dietes, remuneracions i privilegis que beneficiaven els diputats. Cap d’elles no va prosperar.
Una de les coses que fan més mal a la classe política dominant és la creixent murmuració que s’està produint a tota Espanya al voltant del problema de la moralitat -acumulació de càrrecs, “enchufes” i, concentració de sous. S’està produint una atmosfera mefítica, asfixiant, que està fent un mal enorme al règim imperant. Com sempre que les coses són lliurades a la maledicència, es diuen i es fan moltes afirmacions exagerades i fins s’arriben a dir pures falsedats. Altres coses, en canvi, són certes. Amb unes coses i les altres s’està creant una situació lògica: el desencant dels que es pensaven que la República i els republicans marxarien d’acord amb el puritanisme pimargallià. A Espanya, aquests afers de moralitat personal apassionen enormement i cremen com focs d’encenalls. “¡La República de los enchufados! ” ha esdevingut a Madrid una frase de ritual. No seré pas jo qui tiri en cara a ningú la magnitud del sou o dels sous que guanya. Aquesta enveja que tothom té en aquest país pels diners aliens és una de les demostracions del grau de pobresa, de misèria, a què hem arribat. Generalment, a Espanya, els sous són irrisoris. Els sous que produeix l’administració o, si voleu, la política, són literalment indecents. Sempre he cregut, i així ho he escrit permanentment, que la classe política d’aquest país ha estat d’una moralitat, d’una intel·ligència, d’una delicadesa infinitament superior a tots els altres estaments del país. Els republicans -aliats en aquest punt amb Primo de Rivera- s’han dedicat a tirar paletades de fang sobre la classe política anterior. Ara han d’aguantar la repercussió natural: la retorsió del que havien predicat sobre d’ells mateixos i sumar a això, encara, l’acusació de tartufisme i d’insinceritat. […] Tot això és obvi, i cal arranjar-ho urgentment. Els pitjors derrotistes són els que han creat aquesta atmosfera mefítica que s’està respirant. S’hi ha de posar cura com més aviat millor, perquè la bola de neu va rodant i aviat la llagosta de la maledicència s’haurà menjat tot el camp. Es comprèn que la gent tingui una mica de gana i que hom rosegui amb els ulls clucs i sense respirar. Però cal tenir cura amb les indigestions. Solen ésser fatals!
