En la mort d’una periodista
Joseph O’Hare, més conegut com E. J., va néixer el 5 de setembre de 1893 a Saint Louis en una família d’origen irlandès. El 4 de juny de 1912, E. J. O’Hare es va casar amb Selma Anna Lauth i el matrimoni es va instal·lar a l’apartament del damunt de la botiga de queviures del sogre. Mentre Selma Anna s’ocupava de la cuina i de la prole (Edward, Patricia i Marilyn) E. J. va aconseguir passar l’examen per exercir d’advocat a Missouri i progressar gestionant canòdroms a Chicago, Boston i Miami.
En el negoci de les curses de gossos i la seva cartera d’advocat, O’Hare va fer fortuna amb la patent d’un conill mecànic que va triomfar en les curses de llebrers.
La fortuna, Chicago i una dispensa vaticana el van apropar a una nova vida i a les famílies de la Màfia, als negocis amb el tràfic d’alcohol durant la prohibició i, finalment, a Al Capone.
Entre la gent de malviure també hi ha classes. Ni tots els advocats ni tots els mafiosos, ni tots els periodistes són iguals, ni tampoc les vides són lineals. El cas és que entre apunt i apunt va veure la llum.
O’Hare va ser el principal advocat de la Màfia fins que va entrevistar-se amb un periodista del St. Louis Post Dispatch a qui li va demanar que el posés en contacte amb Frank J. Wilson, que treballava al Internal Revenue Service (IRS), una cosa així com l’agència tributària federal, l’organisme que perseguia Capone per evasió fiscal.
Després de dècades de fidelitat al crim organitzat, O’Hare va facilitar-ne els llibres de comptes i els codis per desentrellar-los. També va ser ell qui va advertir al jutge Wilkerson que Capone havia comprat el jurat. Com no podia ser d’una altra manera, O’Hare va ser assassinat el 8 de novembre de 1939 quan conduïa un Lincoln-Zephyr cupé per l’avinguda Ogden .
T’atreveixes a saber?
Cap feina és digna per ella mateixa. N’hi ha que són millors que altres. Les bones feines porten prestigi i diners, però algunes de les dolentes són irresistibles. Sense curiositat ni voluntat d’entendre més que de jutjar, el St. Louis Post Dispatch mai no hauria explicat qui era aquell advocat mafiós que va acabar amb Al Capone.
Un bon periodista sap quina història val la pena explicar i on i quan posar el focus en alguna història suposadament irrellevant.
Entre la gent de malviure també hi ha classes. Ni tots els advocats ni tots els mafiosos, ni tots els periodistes són iguals. Hi penso en la mort de Dolors Genovès. No és el mateix la seva indomable entrega a la recerca de la veritat construint alguns dels millors documentals de la història de TV3 que, posem per cas, l’ofici que creuen compartir amb ella obedients portaveus del poder, filtradors de les clavegueres de l’Estat o cortesans diversos. Penso en la soledat i les dificultats de producció dels grans reportatges de la Genovès el mateix dia que les portades dels diaris de Catalunya i la resta de l’Estat ignoren que, segons recull un titular de l’ARA, un “cartel de constructores es va repartir l’obra pública durant 25 anys”. 200 milions de multa per pactar l’obra pública que es paga amb els impostos del lector.
Quina casualitat que només un diari ho posi a portada i sigui un diari que viu bàsicament dels seus subscriptors i no de la publicitat de les constructores.
La mort d’una periodista en majúscules o d’una notícia que cau de portada també és una mica la mort de la democràcia.
Em pregunto com l’hauria acomiadat un altre país. La seva ha sigut una vida dedicada al coneixement, a la investigació, a la història en majúscula i les històries de persones en minúscula.
Una carrera fugint dels prejudicis i entomant les conseqüències d’investigar sense abandonar informació al calaix i guanyant als tribunals les embranzides dels que creuen que les normes no els afecten.
Dolors Genovès va treballar en l’etapa de creació i d’expansió de la televisió pública. Sempre la va defensar i va combatre des de dins la burocratització i el drenatge de mitjans, l’acomplexament i l’acomodament. El seu llegat es resumiria en reprendre l’ambició d’un país desacomplexat també en el seu periodisme. El periodisme a Espanya necessita menys clavegueres, menys trinxera i assenyalar les màfies econòmiques i polítiques. També menys tolerància amb els que publiquen dossiers fabricats o aplanen el camí a l’extrema dreta per interessos empresarials. Intrusos de la dignitat de la professió, es diguin Inda, Marhuenda, Quintana o Griso.
Catalunya també necessita menys portaveus i més periodistes compromesos. Implicats amb el país, però la pàtria dels quals sigui fonamentalment el periodisme, i els companys de viatge, els seus lectors.
