He tingut la desgràcia d’haver viscut la mort tràgica del meu marit marroquí, fa set mesos, al Marroc. Qualsevol idea feta quan dic “marroquí” xocarà amb la persona que va ser: oberta, polifacètica, sàvia i, en moltes coses, excepcional. De fet, sempre m’ha divertit veure l’alleujament que suscita en l’interlocutor quan afegeixo que era també canadenc i espanyol. No és aquest el lloc per parlar de prejudicis ni tampoc l’espai per fer-li un panegíric. Voldria només constatar com el fet d’haver viscut el dol per una mort inesperada en unes circumstàncies dramàtiques en un cantó i l'altre del Mediterrani (Casablanca i Barcelona) m’ha permès de constatar fins a quin punt estem desemparats i sense recursos a l’hora d’encarar la mort en aquesta societat hipertecnificada i individualista en què ens estem convertint.
Les autoritats van dur el seu cos del Sàhara a Casablanca i ens van facilitar el viatge en avió a nosaltres –la seva dona i els seus fills– i a la resta de la família que va venir a trobar-nos a Al-Aaiun. Mentre que el personal dels consolats espanyols es contradeia, em renyava i em donava informacions errònies (que havia de buscar a internet perquè no me les volien donar de viva veu), les autoritats marroquines ens ho van facilitar tot. No és tampoc aquest un espai per a la lloança a un sistema que té errors terribles; només vull deixar constància de com va alleugerir el trasbals que qui tenia autoritat per resoldre les coses amb celeritat agafés les regnes i s’ocupés de tot.
En menys de vint-i-quatre hores el veïnat del nostre carrer d’un barri popular de Casablanca es va organitzar, les dones van preparar el cuscús per a totes les visites que venien a compartir el condol, unes dues-centes persones pel cap baix. La vetlla i el menjar que s’hi dona, al carrer, eren oberts a tothom. En una mort, tothom se sent interpel·lat. És un dol col·lectiu. Durant la setmana següent, van ser una vegada més les veïnes les que es van ocupar, per torns, de portar-nos el dinar. Cada dia. Mentre que encara avui el veïnat que no sempre reconec m’atura i em pregunta com estem reprenent alguna frase feta (“porto el teu dol”, “pau en la seva ànima”) a Barcelona, més enllà del cercle proper que agombola i acompanya, la mort provoca, en la major part dels casos, un gran malestar: per l’impacte de la mort com a mirall del propi destí, per la brutalitat de les circumstàncies i per la dificultat a l’hora d’adreçar-se als que quedem perduts en el forat de l’absència de l’altre. Sovint la reacció és el mutisme: dels funcionaris que t’atenen, de coneguts que, incòmodes, ni tenen paraules ni el coratge de dir-te que no en tenen. Quanta por que ens fa la mort, com de lluny la volem de nosaltres. Però els supervivents d’una desgràcia recordem a cada moment, a cada instant, allò. Vivim en allò. Som les restes del naufragi, el vaixell que, a poc a poc, redreça veles i va entomant un nou rumb.
En una societat deslligada de l’espiritualitat, l’espai que pot ocupar socialment el dol és pràcticament inexistent, queda relegat a la intimitat de cadascú i als llocs especialitzats: grups de dol, psicòlegs, etc. En el dia a dia allò "no va bé". Al mateix temps, és del tot evident que el pes de la religió en un país musulmà, en aquest cas el Marroc, permet tenir unes fórmules, unes paraules fetes i una idea de mort assumida que ajuden a transitar el dol a nivell individual però també a nivell social: “De Déu som i a Déu tornem”, “Déu ens dona la vida i ens dona la mort”. En la meva terra materna, Mallorca, als funerals, quan passa la gentada a donar el condol, la fórmula més habitual és “el/la veurem en el cel”. Una frase senzilla que ens situa al mateix lloc, el de la finitud, i que obre la porta al més enllà. De fet, és curiós: de la mateixa manera que ens costa molt assumir i acompanyar la mort dels altres, es té molt d’interès a l’hora de trobar explicacions científiques al misteri de la mort. És probable que les recerques sobre la supraconsciència ens captivin perquè ens diuen que som eterns.
De les fórmules que dona l’islam, la que m’agrada més és un verset de l’Alcorà: “Tota ànima coneixerà la mort”. Si ho tinguéssim més present, si goséssim mirar-la de cara, no ens espantaria tant la mort dels altres i viuríem amb més serenitat la idea de la nostra pròpia mort.
