Els morts i la fraternitat

Avui pretenia escriure sobre el pla de recuperació econòmica que s’està discutint a Brussel·les. Pot ser important. Tant per la seva dimensió com, sobretot, perquè podria introduir una innovació transcendent: l’emissió de deute des de la Comissió Europea, que és des d’on s’ha de fer en una perspectiva federal. Però a hores d’ara encara no s’ha arribat a un acord. Caldrà, doncs, esperar per comentar-lo.

Avui tornaré als morts. No només perquè l’anunci diari sacseja l’ànima. També perquè em revolta que siguin munició en el debat polític. Que Vox o el PP intentin posar-los en el passiu del govern Sánchez és una indignitat esperable. Que ho facin representants del govern de Catalunya o d’institucions de la seva societat civil és decebedor. I que, en algun cas, la culpa s’atribueixi a una entitat abstracta dita Espanya és feridor. Són dies de patiment per a tots els que habitem la península Ibèrica. Tant si el futur de Catalunya és a Espanya com si no, seguirem vivint junts en aquesta península i, molt probablement, continuarem tots sent part de la mateixa entitat supranacional: la UE. En temps de plaga toca solidaritat i fraternitat. Ho imploro: no atribuïm al concepte Espanya els mals que ens afligeixen i, certament, no aquest.

Quan s’arribi a un punt de calma en el desenvolupament de la pandèmia, que tant de bo signifiqui que l’hem vençut, podrem classificar els països del món per l’efectivitat de la seva gestió col·lectiva. Si, com sembla, Espanya acaba sent un dels països més colpejats i n’hi ha de similars que han pogut contenir millor la pandèmia, voldrà dir que aquí s’hauria pogut fer millor. Si és així, de responsabilitat el govern de Sánchez en tindrà, però ¿qui podrà tirar la primera pedra? Us invito a cercar a Google alguna expressió de reticència, per raó de la pandèmia, entorn a les manifestacions del 8 de març. No trobo cap diferència entre l’entusiasme de Madrid i el de Barcelona. El dia 9 les discrepàncies a la nostra premsa eren sobre si hi havien assistit 50.000 o 300.000 persones. Confessió personal: el 8 i el 9 de març vaig anar a sopars on sèiem com es feia abans. I l’11 de març a un acte, on ja érem més curosos. Em tinc per persona informada i responsable. Realment, ¿puc donar la culpa a algú per aquest comportament objectivament imprudent? El maig del 1940 el Parlament britànic va substituir Chamberlain per Churchill: amb la invasió de Bèlgica era evident que calia confiar en qui havia avisat amb força que Hitler era perillós. Almenys a Espanya pel coronavirus no hem tingut cap Churchill ni al centre ni a les autonomies. Ens hem equivocat tots. Reconeixem-ho. I respectem els morts.

El govern de Sánchez és, en canvi, ben criticable per una característica reveladora d’un tarannà preocupant a l’hora d’encarar la resolució de grans crisis. Avui la del coronavirus, demà ves a saber quina. Per ser clar: la seva opció per un tractament autoritari, de “coordinació” i no de cooperació i consens amb les autonomies, ha estat una oportunitat perduda de liquidar les dinàmiques involucionistes pel que fa al model territorial de l’Estat. És com si, quan les coses es posen serioses, la primera reacció fos esborrar del mapa l’afegitó anòmal -les autonomies- i tornar al de sempre: l’estat central, les províncies i els municipis. Tot degudament “coordinat” des del centre. Per cert, el verb coordinar en el context de les polítiques públiques a Espanya és un que evito des que, fa anys, en el marc d’un grup de treball a Madrid, vaig escoltar d’un alt funcionari que “ coordinar no es cooperar, es mandar ”. En fi, quan teníem l’oportunitat de procedir en una crisi com Alemanya -fins i tot Le Monde recomana mirar cap allí- s’ha preferit recuperar el passat. Sorprenent en un partit, el PSOE, que ha flirtejat amb el federalisme. Si hi afegim l’escenificació amb tricornis la perplexitat augmenta. Per què ho deuen haver fet? ¿És que no se n’adonen que menystenir el model autonòmic i allunyar-se de l’esperit federal acabarà afavorint una dreta insaciable?

Esperem que quan arribi la calma el PSOE reflexioni i procuri aprendre de l’experiència. Tant de bo la seva conclusió sigui que el camí alemany és el que té alguna probabilitat d’estabilitzar políticament Espanya. Des de Catalunya, i pel bé de tots, l’hauríem d’ajudar en aquest aprenentatge. I per això és millor reconèixer, amb humilitat, que som molts els que no hem estat a l’altura en aquesta crisi, honorar els morts i fraternitzar amb el sofert poble espanyol.