De l’article de Federica Montseny (Madrid, 1905 - Tolosa, 1994) a La Revista Blanca (15-VIII-1923). Traducció pròpia. Avui és el Dia Internacional de la Dona instituït per les Nacions Unides. Federica Montseny, pedagoga, feminista, activista social abrandada, tot i ser una líder anarquista aferrissada va ser ministra de Sanitat i Assistència Social de la República en guerra.
He dit que la dona entrava en un període de franca actuació i el moviment internacional femení referma les meves paraules. A Anglaterra, a Bèlgica, a Amèrica i fins a Turquia i Índies [sic] es veu una impulsiva acció femenina, de tendència bastant avançada. I potser és a França i a Itàlia on té majoria el feminisme pròpiament dit. A Espanya la dona obrera es troba en millors condicions morals que la de la classe mitjana, subjecta a tots els prejudicis i sostinguda en la més trista ignorància. Malgrat tot, segons el meu parer, aquesta actuació femenina, tant a Espanya com a l’estranger, si bé es desplega en un sentit avançat, és una mica incoherent, sense propòsits ben definits ni idealitat determinada. En certa manera, es troba en idèntic cas que la resta de factors d’agitació social, ja que en tots ells es nota aquesta estranya falta de fermesa ideològica, probablement deguda al trastorn general produït en els homes i les idees per la guerra i els esdeveniments socials que commouen el món. No obstant, aquests vaivens i indecisions resten energia i intensitat. [...] Assenyalar el mal, però, és molt més fàcil que posar-hi remei. Jo ara he assenyalat el mal que, a parer meu, veig en l’acció femenina avançada. En canvi, no en conec el remei. Podria dir que consisteix en no descuidar ni un instant la propaganda ideològica dins del moviment femení, ja que si això no es fa hi ha el perill que la dona, trobant-se sense Nord ideal, emprengui, sense adonar-se’n, les rutes que han convertit el feminisme en un valor negatiu, quan podia ser un factor de renovació. Podria recomanar una estreta aliança femenina que, donant força al moviment, li donés a la vegada intensitat. Podria aconsellar una tolerància que facilités la unió internacional de les dones, siguin quines siguin les seves idees, sempre que s’orientessin cap a l’esdevenidor. Aquesta tolerància facilitaria la unió i simplificaria l’intercanvi ideològic. [...] La dona s’agita, la dona desperta, la dona, internacionalment, s’adona d’allò que ha estat i d’allò que ha de ser! Esperem! Confiem! Però, això sí, no ens oblidem mai, mentre esperem i confiem, de repetir això: que hi ha una obra, una gran obra de reconstrucció social i de reivindicació humana i que en aquesta obra hem de posar tota la nostra voluntat i les nostres energies, buscant incessantment en l’avui de la nostra joventut la superació de l’ahir i la realització del demà.
