La música catalana actual creix a l’ombra (1993)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crònica musical –traducció pròpia– d’Albert Mallofré (Vilanova i la Geltrú, 1926-Barcelona, 2017) a La Vanguardia (8-VIII-1993), publicada l’estiu d’ara fa trenta anys. Llavors també feia uns trenta anys que el grup Los Relámpagos havia gravat la sardana Nit de llampecs (1965) que Pau Herrero va compondre per a instruments elèctrics. Un dels èxits d’enguany és la sardana cantada Coti x Coti, de The Tyets, amb més de 10 milions de reproduccions en quatre mesos a les plataformes de streaming, una fita en la música jove catalana. Imatge Museu d’Art Modern de Ceret: Sardana de la pau (1953), de Picasso.

 

[...] Com a fruit de la determinació d’afavorir la normalització lingüística en totes les vies de la comunicació popular, l’anomenat “rock català” ha rebut un fort impuls des de diversos àmbits de la promoció i això ha donat com a resultat una sobreexposició dels conjunts de rock que s’expressen en català, independentment del seu valor artístic real i en detriment dels conjunts del mateix gènere que s’expressen en castellà, els quals certament ho lamenten. Però aquest panorama, que és el que està més a la vista de l’espectador, amaga un fet tangible culturalment escandalós, i és que una gran quantitat de música creativa, genuïnament catalana, que està brotant des de molts distints angles estètics, ha de créixer i multiplicar-se des de l’ombra, quasi en termes de pràctica clandestinitat, absolutament desatesa per les instàncies institucionals i per les plataformes naturals de difusió de la música de consum com són la ràdio comercial i la televisió. [...] Cal esmentar en positiu, entre altres, les dues grans innovacions del moment en la música popular catalana: la transardània que proposa Marcel Casellas, i la sardanova propugnada per Santi Arisa [sardana que com la bossa nova fusiona dansa nacional genuïna, en aquest cas catalana, amb sons d’altres tradicions com el jazz o el rock]. Les dues iniciatives s’han plasmat en sengles discos recents i mereixen per elles mateixes una atenció preferent. [...] Malgrat que a casa nostra mateix és desatesa pels canals de difusió sonora –inclosos aquells que per definició podrien sentir-se més obligats– aquesta música catalana actual s’enrobusteix amb aportacions contínues, com passant per damunt del buit oficial que aquí se’ls infligeix. Aquests músics ja estan acostumats a treballar a l’ombra i els programadors de ràdio passen d’ells. Però, ¿i el públic al qual es dirigeixen la ràdio i la televisió? Sembla que no hi ha pas cap dubte que el públic té dret a conèixer la bona música catalana d’avui per les mateixes vies de difusió per les quals coneix la resta de la música de consum.