07/10/2021

Musicals: qui canta... / Música per a talibans

3 min

Musicals. Qui canta... 

Alan Riding, que va ser el corresponsal cultural del New York Times a Europa, va publicar un llibre sobre la vida a París els quatre anys que va durar l’ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial. I la festa va continuar explica que Goebbels va adonar-se que la ciutat estava trista i necessitava més diversió. Els ocupants, d’una perversió sofisticada, pensaven que si seduïen els ciutadans amb una aparença de normalitat, la ràbia, la gana, el fred i la mort es viurien d’una altra manera. Al cap d’un mes que la Wehrmacht entrés a  París, la ciutat ja tenia cent cinemes oberts i més de cinquanta teatres amb la programació en marxa. La propaganda va adonar-se de la importància de la música i hi va jugar a fons. Tan sols a Montmartre van funcionar 49 cabarets durant l’ocupació. Els melòmans francesos es barallaven per tenir entrades per als concerts de música clàssica. L’Òpera de París programava Verdi a tot estrop (55 funcions de Rigoletto, 32 d’Aida). El compositor Francis Poulenc va escriure que “la vida musical gaudeix d’una gran intensitat i tothom troba una manera o altra d’oblidar-se de la tristesa del moment”. Proporcions guardades, el Primer Món va sortint ara d’un any i mig de pandèmia en què ha calgut adaptar-se a una situació nova, greu, trista i inesperada. Catalunya arribarà, el mes que ve, als 24.000 morts per covid, molts negocis se n'han anat a l’aigua, la cua de la gana gira dues cantonades, els suïcidis es disparen... I, de cop i volta, la cartellera teatral ens presenta tres musicals amb títols d’èxit mundial. Billy Elliot, Fama i Cantando bajo la lluvia. Les platees plenes i la reacció del públic en els bravos finals denoten que hi havia necessitat d’alegria i d’emocions vitalistes. Ara, si també pogués comprar entrades per a un gran musical en català, a Barcelona, com en l’època de Dagoll Dagom, potser tindria més la sensació que, a poc a poc, potser sí que tornem a ser on érem. 

Música per a talibans

A l’Afganistan, a diferència del que van fer els nazis a París, han prohibit la música. En comptes d’entendre-la com un element de cohesió i seducció social, o fins i tot com una mera distracció per a la població atemorida, els talibans entenen la música com un pecat. Res de nou. En el quinquenni fosc en què els talibans ja van arrabassar el poder, entre el 1996 i el 2001, van prohibir la música. No es podien vendre discos, ni instruments de cap mena, i quan hi havia un casament s’havia de celebrar sense ball. Els professors de música es van haver de reciclar cap a altres matèries. Els compositors i intèrprets que van poder van fugir del país. Després, durant vint anys, la música va anar tornant a la vida afganesa. Fins fa dos mesos se sentia música pel carrer, les noves tecnologies permetien descarregar-se els èxits de moda d’arreu del món i a Kabul hi havia escoles de formació musical per a nens i per a ganàpies. L’Institut Nacional de Música tenia 170 alumnes de més de deu anys. Era una història d’èxit en un país que n’anava escàs. Ara, de nou, tot això se n’ha anat en orris en un tres i no res. D’ençà de la retirada nord-americana, tot el que passa a l’Afganistan és molt greu. A l’ARA tenim el privilegi que la Mònica Bernabé ens ho explica conjuminant rigor i valentia en unes cròniques que són de premi periodístic. Homes penjats a la plaça per a escarni públic, la desaparició de les dones de la vida pública, allunyades cada vegada més de qualsevol dret i rellevància... Tot és desolador, i la prohibició de la música és significativa. Qui no té respecte per l’art i per la cultura no té respecte per a res. Zabihullah Mujahid, el primer portaveu que es va deixar entrevistar per un mitjà occidental, va dir clarament que, sota el nou govern, la música en públic quedaria prohibida. L’argument? “A l’islam la música està prohibida”. Ras i curt. Després va voler matisar que mirarien de convèncer la gent i que no els obligarien a res. Malauradament, la manera de “convèncer” dels talibans ja sabem quina és.

Xavier Bosch és periodista i escriptor
stats