Amb músics de cobla de Balaguer (1927)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crònica de caminant de Joan Santamaria (Lleida, 1884 - Barcelona, 1955) a la secció “Visions de Catalunya” de 'La Publicitat' (1927), on surten alguns llocs ara introbables. Fins avui la ciutat de Balaguer ha estat Capital de la Sardana, títol que correspon cada any a una localitat. A partir del 18 de març vinent Sant Cugat del Vallès tindrà aquesta titularitat que marca el calendari sardanista.
[...] Hem fet nit a Alfarràs. En despuntar el sol ja som ribera amunt. La vall del Ribagorçana ens durà fins a Corsà, on trencarem vers Aguiló i el pas dels Terradets per a anar a trobar l’altre Noguera, aquest riu tan català i transparent que neix en les altes i isardes congestes pallareses i mor en braços del Segre, envistes de Camarasa. Prop d’Andaní atenyem una colleta de músics que van a tocar a Boix. Són de Balaguer, d’on han sortit anit passada. [...] Marxem d’un a un al llarg del senderó brillant d’aigualera; jo al darrera de tots. Aquell que porta la trompa marrana en bandolera, enfundada dins una carcassa de cuiro groc, obre el camí. El del clarinet va davant meu i s’atura tot sovint per tal de gaudir més a pleret la immaculada poesia d’aquests murmuris matinals de la selva blava. Serà, potser, un artista? El minyó és de bona alçada, esprimatxat, pàl·lid i ullerós, té les mans blanques i afilades i en conjunt una figura delicada que contrasta notablement de la dels seus companys de cobla, tots ells rodanxons, feixucs i tacarrosos. Menen tres xuquelets petaners, amb els quals comparteixen les fatigues i magreses de les llargues caminades i les grassors inversemblants de les festes majors. [...] Bo i menjant amb els músics –raça garlaire i jocunda– hem encetat una animada palestra sobre temes musicals. La música, per als músics, és com l’aigua per als peixos. El minyó del clarinet, ànima somniadora i trencadissa, s’oposa tenaçment al parer del boteta que toca el cornetí, el qual sosté amb energia que la Noguera és terra d’estridències, de tabals, de platerets i de grans cops de trombons. L’altre, per contra, opina que la Noguera té un cantable melòdic, llarg i tendre com una queixa d’enamorat, suau i enyoradís com el sospir d’una ànima entristida. Jo soc d’aquest parer, mentre que els altres músics, tot menjant i bevent, no estan pas per altra cosa. –Pels fondals, potser sí –fa el del cornetí, amb la faç embotornada.– Però, pels cims, no. I si voleu farem la prova. Doncs, que es faci la prova. A mi em cedeixen el dret de fallar, i en ús d’ell determino que comenci el del clarinet. El minyó, abans, es lliurà uns moments a la inspiració, i de seguida es decanta al mig d’un clar de l’arbreda, emboca l’instrument, acluca els ulls i aixeca cap al cel la testa pàl·lida. I romp a tocar! Què és això tan inefable, oh Déu...! La resta dels músics, asseguts a la gespa, semblen magnetitzats. El de la trompa, groc com la cera, té suspens en l’aire el mos de pa que anava a ficar-se a la boca. Les mans li tremolen... Quant a mi, no havia sentit mai una emoció tan pura. [...] Aquesta melodia simple i ingènua, blanca i fervorosa, és ben bé el raget de llum que, quan em mori, voldria que guiés la meva ànima esmaperduda a través de les ombres de l’infinit. No sabria comparar-la amb cap música coneguda, perquè hi ha coses i sensacions essencialment intraduïbles i incomparables. [...]
