Narges Mohammadi: el coratge de ser una dona

Narges Mohammadi, el premi Nobel de la pau del 2023, és una figura coneguda a l'Iran. És una destacada activista pels drets humans i els drets de les dones al país, presa política durant bona part de les dues últimes dècades. Com a activista iraniana pels drets de les dones, Narges Mohammadi ha estat arrestada tretze vegades i condemnada cinc vegades per conspirar i difondre propaganda contra el règim iranià. Més enllà dels seus estudis com a enginyera, Mohammadi ha estat subdirectora del Centre de Defensors dels Drets Humans, una organització no governamental creada per Shirin Ebadi, que també va ser guardonada amb el premi Nobel de la pau l'any 2003, fa exactament vint anys. La lluita contra el hijab forçat i contra la pena de mort a l'Iran són algunes de les seves fites en l'àmbit dels drets humans.

Els cruels i repetitius empresonaments de Narges Mohammadi la van privar durant molt de temps d'estar en companyia dels seus pares, marit i fills. El seu marit, Taghi Rahmani, de 63 anys, escriptor i activista que també va ser empresonat a l'Iran, viu avui a l'exili, a França, amb els seus fills. Com a resultat, la família no està junta des que els nens eren petits. Malgrat tots els seus patiments dins i fora de la coneguda presó d'Evin, Narges Mohammadi ha estat, els últims deu anys, una figura de coratge moral i resistència política contra les autoritats de Teheran. Com a tal, la seva lluita ha estat un gran exemple per a moltes dones joves iranianes, que han estat lluitant contra el patró sistèmic de violació brutal dels drets de les dones a l'Iran. Fa poc, al perfil d'Instagram de Mohammadi aparegué la següent reflexió sobre la resiliència de les dones iranianes: “En la meva opinió, aquestes dones són les que, tot i agonitzar, cerquen de veritat la llibertat i la justícia, i els devem el nostre agraïment”.

Sens dubte, la història de Narges Mohammadi i el premi Nobel que se li atorga representen la realitat de totes les dones iranianes i la seva lluita. Durant dècades, dones com Narges Mohammadi han estat la punta de llança de la lluita no violenta de la societat civil iraniana per la democràcia. Tot i que la major part de la seva lluita per la justícia i la llibertat l'ha hagut de fer empresonada, Mohammadi ha aconseguit, sorprenentment, organitzar protestes al pati de la presó d'Evin.

Per entendre millor la lluita pacífica i no violenta de Narges Mohammadi i el reconeixement mundial dels seus esforços per part de l'Acadèmia Sueca, hauríem de fer un pas enrere i fer una mirada profunda al llarg procés de la lluita de les dones iranianes per la dignitat i la justícia social des dels primers dies del règim teocràtic a l'Iran. Mohammadi és una entre milions de dones iranianes decidides a canviar les normes socials imposades per una legislació teocràtica que data del 1979. Aquestes dones, de totes les edats i procedències, han liderat el canvi moral de la societat iraniana. Durant els últims 45 anys han estat la força constant per a la igualtat de drets i el canvi social a l'Iran. I durant les últimes quatre dècades, el règim iranià ha respost amb violència, fraus electorals, mentides, corrupció, empresonament i assassinat a totes les demandes socials i judicials de les dones iranianes. Tot i això, durant aquests llargs anys, les dones iranianes s'han mantingut compromeses amb una resistència civil no violenta contra el règim. Des de les manifestacions contra l'obligatorietat del vel del 8 de març del 1979, menys d'un mes després de la presa de poder per l'aiatol·là Khomeini i els islamistes iranians, fins al Moviment Verd del 2009 contra la reelecció fraudulenta de Mahmud Ahmadinejad, passant per les protestes urbanes del 2017 i el 2018 que es van estendre a 140 ciutats de l'Iran, i més recentment, les manifestacions que van seguir la mort sota custòdia de Mahsa (Jina) Amini, una iraniana kurda de 22 anys, pràcticament cada any les dones iranianes han insistit en el seu activisme no violent per la igualtat de drets, i han topat amb la repressió violenta del govern o amb els empresonaments de dones com Narges Mohammadi.

No oblidem que el creixement explosiu de la població jove en les quatre dècades posteriors a la revolució del 1979, combinat amb la urbanització, i la ràpida expansió de l'educació universitària han produït a l'Iran nous actors sociològics, majoritàriament dones, que s'han convertit en agents de dissidència i canvi. Mentre la revolució iraniana del 1979 es convertia en un règim semitotalitari, diverses generacions de dones iranianes van continuar somiant en noves oportunitats polítiques, socials i culturals. L'acció més significativa d'aquesta generació de dones activistes a l'Iran, que inclouen Mohammadi, va ser la campanya "Un milió de signatures per a la derogació de totes les lleis discriminatòries contra les dones a l'Iran", llançada el 2006. Des dels atacs amb àcid contra les dones als carrers d'Esfahan el 2014, a les manifestacions contra el hijab del 2022, la resistència de les dones iranianes a les lleis imposades pel règim islàmic ha continuat provocant tensió política a l'Iran. Per tant, no és d'estranyar que, mentre el món descobria Narges Mohammadi com a premi Nobel, una adolescent iraniana, Armita Garawand, fos ferida per la policia moral iraniana al metro de Teheran i poques hores després entrés en coma. Armita és actualment a la unitat de cures intensives d'un hospital militar de Teheran.

Moltes persones arreu del món ignoren el veritable significat que té que el premi Nobel de la pau sigui per a una dona iraniana com Narges Mohammadi. Alhora que es reconeix el seu fabulós coratge, aquest premi representa un altaveu per a aquelles dones que no tenen veu a l'Iran, que volen un canvi. Però també és un premi per a les dones que han estat assetjades i assassinades al país, durant dècades, per un govern i una societat masclistes. És un premi en memòria de Mahsa, Nika, Sarina, Hadis i moltes altres que van ser assassinades l'any passat per les forces de seguretat iranianes. Probablement, Narges Mohammadi no recollir el premi Nobel de la pau amb les seves mans, però sens dubte la seva veu s'escoltarà per tot el món a la cerimònia del Nobel. Una veu que continuarà sent una forta inspiració per a les dones iranianes i altres dones oprimides arreu del món.