Les negociacions de Junts amb el PSOE en relació amb la immigració tenen dues visions. Per a Junts, aquest és un problema seriós per a Catalunya –la comunitat autònoma amb més immigració–, i per al partit suposa un pas significatiu haver negociat el traspàs de les “competències integrals” en la matèria. Si són integrals, són totes?
Per al PSOE, dit en declaracions del president Sánchez a El País, no s'ha cedit res que no sigui a l’Estatut. Les competències d’admissió i expulsió d’immigrants i regulació de fluxos són competència exclusiva de l’Estat en coordinació amb la UE. Més enllà de la voluntat política d’exercir aquesta competència des d’un àmbit autonòmic, fer-ho presenta problemes de practicitat. ¿Com es pot exercir una competència si no es compta amb l’autoritat sobre aquesta perquè és inherent a l’Estat i el que s'ha de gestionar és la seva frontera?
Tenim dos relats. Si es creu en el de Junts, la protesta dels partits de dretes (que culpen el PSOE de “desmantellar” l’Estat) es produeix més enllà de la seva justificació real. És un relat contraposat al del PSOE, segons el qual res important ha canviat perquè no és possible d'acord amb la Constitució espanyola i els compromisos amb la UE, que condicionen i delimiten la política d’immigració dels estats membres.
La resolució del dubte requeriria una comparativa rigorosa entre les competències que tenia i les que té la Generalitat en matèria d’immigració després de la darrera negociació. Si la diferència és important, la cessió pot tenir sentit políticament més enllà de la seva utilitat pràctica, que sempre ha de ser avaluada. És aventurat opinar sense conèixer-la. Curiosament, tothom ho fa.
Causa una certa perplexitat que a partir del mal funcionament de Rodalies per avaries reiterades en la infraestructura i el material mòbil, causades aquestes per un deficient funcionament derivat d’una inversió insuficient al llarg dels anys, s’abordi el traspàs de la gestió sense saber quin és el dèficit d’inversió no feta en relació amb altres xarxes. Les inversions i el cost del manteniment en km per passatger transportat de les xarxes de rodalia de Londres, París, Milà, Frankfurt, Madrid, etc., existeixen i haurien de ser comparades amb les de Barcelona. Aquesta és una dada precisa per tenir una diagnosi de si el mal servei es deu a una insuficient inversió i manteniment o a la gestió. Si el problema és la gestió, el traspàs té sentit; si és la manca d’inversió i manteniment, el traspàs servirà de poc. No és un problema d’autoritat, ho és de gestió o de finançament. Cap metge tractarà cap malalt sense un diagnòstic.
Un traspàs com aquest és complex pel que fa a l’explotació d’infraestructures utilitzades per diferents usos que responen a diferents serveis, mercaderies, passatgers de llarg recorregut i rodalia i depenen de diferents administracions. S’ha fet a les xarxes de comunicació, dades i veu, però no és fàcil establir les taxes d’explotació per l’entitat, que no n’és propietària però l’ha d’utilitzar.
Quan Mandela va sortir de la presó de Robin Island el 1989 després de 25 anys de captiveri, el president del govern de la república, el Sr. De Klerk, líder del Partit Nacional (PN), li va oferir celebrar eleccions lliures. Era evident que l’African National Congress, ANC, el partit del Sr. Mandela, guanyaria per majoria aclaparadora. Mandela va proposar un pacte. “Jo no tinc un equip per governar. Que el PN governi quatre anys més amb dues condicions: 1) L’ANC formarà un govern a l’ombra amb una estructura idèntica a la del PN (ministeris, secretaries, direccions, etc.) i els teus hauran d’ensenyar als meus amb total transparència, i 2) Cap decisió important es podrà prendre sense l’aprovació de l’ANC”.
El resultat va ser un èxit, i quan Mandela va guanyar les eleccions després de quatre anys de govern del PN, l’ANC va ser capaç, tenia ja prou experiència, d'agafar el relleu. De fet, el govern de Sud-àfrica està encara format per aquelles persones que varen fer la transició: Cyril Ramaphosa, Trevor Manuel, etc.
Aquest podria ser un sistema a aplicar a Rodalies: que Renfe i Adif continuïn exercint l’autoritat quatre anys més i el personal de la Generalitat observi la gestió en detall i adquireixi informació per exercir-la. Hi ha pocs dubtes que amb aquest procés, la transferència i la frontera de les competències futures de cada administració, Renfe i Adif i la nova empresa de Rodalies de la Generalitat, es fixaria on fos idoni a partir d’aquesta experiència compartida.
Aquests dos exemples identifiquen un únic problema: anar a una negociació quan la contrapart té totes les dades –perquè les ha exercit durant anys– i tu en tens poques, és partir amb una flagrant inferioritat de condicions. Qui necessita concreció és sempre el que té poc poder i poca informació; el que el té, no la precisa: la força dels fets sempre l’afavorirà.
En definitiva, del que es tracta és de millorar, no de canviar les competències només pel fet que una nova autoritat pugui exercir-les.
Com més evidents són les solucions, més difícil és practicar-les. Aquesta és una paradoxa sempre real i perfectament verificable.
