24/09/2021

Els nens en les cròniques de l’Afganistan

2 min

La presa del poder per part dels talibans a l’Afganistan ha fet tornar magnífics periodistes a un terreny que ja coneixien. A l’ARA, les cròniques de la Mònica Bernabé s’han convertit en una lectura imprescindible del diari. El seu talent per dirigir la mirada més enllà dels llocs comuns ens descobreix circumstàncies molt reveladores del que passa en aquell país, fugint sempre del relat més superficial o obvi per atendre aspectes molt més profunds del conflicte. A nivell televisiu podem seguir les cròniques de Nicolás Valle als informatius de TV3. A les cròniques que fa juntament amb Carles de la Encarnación i Carles Rubio hi ha tanta informació condensada que gairebé estàs obligat a veure-les dues o tres vegades, perquè més enllà del relat estrictament informatiu hi ha un munt de detalls en el muntatge de les imatges que diuen molt més del que ens aporta el text.

Divendres, al Telenotícies migdia, la crònica comença anunciant-nos que estem a punt de presenciar “una cita secreta en un indret no revelat de Kabul”. I visualment ens situa en el trajecte dins un cotxe. Impossible desatendre aquella història que tot just comença. Ens parla de les dones més odiades pels talibans en aquest moment: les jutges i les fiscals. Els integristes van alliberar els presos i els homes que elles havien condemnat les busquen per venjar-se'n. Valle entrevista Dilaram Abid i Shakila Mirzayee, que expliquen la seva situació, els missatges i trucades terrorífics que reben i com s’han d’amagar i canviar constantment de residència per escapar-se. En menys de tres minuts, Valle no només aporta dos testimonis impactants sinó que explica com i per què el control del poder per part dels talibans ha incrementat els nivells de criminalitat. Ho acompanya d’unes escenes de brutalitat i angoixa al carrer. I tornem a trobar els matisos en algunes imatges: el noi que entrevista gairebé no pot respirar de l’angoixa que té. Però el que crida l’atenció en la crònica, tot i ser una presència absolutament silenciosa, són els nens que apareixen en els dos minuts i quaranta-cinc segons de vídeo –quina llàstima, per cert, que no puguin ser una mica més llargs–. Com la immensa majoria dels nens de la resta del món, miren a la càmera encuriosits. Sobretot el parell que caminen amb una bicicleta darrere del corresponsal. Però els que t’encongeixen el cor són els que escolten la Dilaram i la Shakila. Els fills de la fiscal Shakila observen com la seva mare llegeix els missatges de mòbil que l’amenacen de mort. De fet, el pla s’obre per ensenyar-nos-els i subratllar el terror de la família. A casa de la Dilaram també ens ensenyen els nens pendents de la història. Ves a saber si era la primera vegada que sentien què passa d’una manera tan clara. Quan els reporters marxen de casa les criatures corren fins a la porta per observar aquells intrusos amb la càmera. Els periodistes no deixen de ser la confirmació de l’anormalitat que estan patint. 

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
stats