El nihilisme de la frivolitat
Potser per la coincidència amb algunes eleccions autonòmiques, el 28-M ha estat plantejat a la resta de l'Estat com una anticipació de les generals que cauran a finals d’any, menys a Catalunya on, especialment a la capital, tenen un to estrictament local: fins al punt que a la qüestió de la independència, que ha dominat l’escena en els últims anys, se li ha donat vacances. No toca. I estic convençut que l’escàndol que ha monopolitzat la campanya espanyola, la presència a les llistes de Bildu de set candidats condemnats per delictes de sang, no tindrà la més mínima influència en el vot dels catalans.
Sembla com si, mentre nosaltres escollim alcaldes, els altres compressin bons per a unes properes eleccions. Des del primer moment, el PP les ha plantejat amb un objectiu: esberlar l’actual majoria de govern imposant la imatge d’una caiguda imminent. El regal de Bildu els ha posat el caramel a la boca: ja ho tenim. Però els efectes de la politiqueria a vegades són perversos. I sobretot quan algú viu instal·lat en el nihilisme de la frivolitat, en la creença que tot li està permès i que qualsevol tonteria empaquetada amb la pròpia verborrea s’imposarà com a veritat i tindrà èxit segur. I així, després que Otegi i companyia corregissin la patinada que havia portat la inquietud al PSOE, Ayuso ha dut la seva proverbial lleugeresa al grau màxim de l’estupidesa: demanar la il·legalització de Bildu perquè “ETA está viva”. Ha hagut de sortir Consuelo Ordóñez, presidenta de Covite, la principal associació de víctimes, per acusar-la de “banalització en estat pur”. ¿És possible que la presidenta no fos conscient que estava utilitzant grollerament les víctimes? Pablo Romero (ETA va assassinar el seu pare) ha posat les coses al seu lloc: “Estimada Díaz Ayuso, deixi ja de dir barbaritats. Estalvieu-me el dolor de veure que ETA segueix viva en la vostra boca”.
L’oportunisme i la lleugeresa tenen aquestes conseqüències. Feijóo havia vist el disbarat de Bildu com una oportunitat contra Sánchez i Ayuso li ha desmuntat la pel·lícula. En el fons la campanya ha servit per actualitzar la foto del PP: un partit amb dos lideratges, un muntat sobre el salero madrileny i l’altre sobre la grisor de l’aparell de partit. La primera condició per guanyar és tenir un sol líder amb autoritat sobre l’espai que es pretén representar. Ara mateix té Ayuso instal·lada en la bombolla d’un Madrid que se’n va i Feijóo adossat a l’aparell intentant sortir de la foscor.
