15/04/2021

Ningú sap què fer

2 min

Aquesta setmana, el dia que se celebraven noranta anys de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià (com a estat integrant de la Confederació Ibèrica, però República Catalana al cap i a la fi), l'actual candidat a la presidència de la Generalitat, Pere Aragonès, va fer públic que havia tingut converses amb Carles Puigdemont. Les converses, va dir, havien estat “aclaridores”, però no degueren ser gaire productives, perquè la investidura d'Aragonès (que ja ha rebut carabasses dues vegades) segueix encallada. El vespre abans, l'antecessor immediat, Quim Torra, va tornar a sortir a explicar que, quan va ocupar el càrrec, va veure que de vegades ell tenia idees i els membres del Govern (del seu partit i de l'altre) no el seguien. També va tornar a queixar-se que, durant el confinament, va fer propostes que Pedro Sánchez rebutjava, de primer, i després presentava a la ciutadania com si fossin iniciatives del govern d'Espanya. Quines coses que passen.

A Junts per Catalunya creuen que cal encabir dins l'estructura del Govern el Consell per la República, una entitat privada que es dedica a expendre carnets entre els seus socis. ERC, per la seva banda, pensa que es podria equilibrar la seva falta de pes dins el Consell amb la introducció d'un estat major com el que ja va tenir el Procés. Consell per la República! Estat major! Tot plegat no són més que flatus vocis, paraules vanes que, en la seva grandiloqüència, acaben resultant pintoresques. Però sembla que a ningú se li acut gaire cosa més.

Per la seva banda, l'estat i el govern espanyols (abans amb Rajoy, ara amb Pedro Sánchez) tenen un cabàs ple de reconvencions internacionals sobre l'escassa qualitat democràtica del Regne d'Espanya. Ja són uns quants els ministres d'Exteriors espanyols que se sufoquen davant les càmeres quan un periodista els recorda que Espanya té, poca broma, presos i exiliats polítics (ara li ha passat a Arancha González Laya; abans a Borrell; abans a Dastis). Les alertes pels abusos comesos a Espanya contra les llibertats fonamentals venen d'organismes com el Consell d'Europa, el grup de detencions arbitràries de l'ONU o el departament d'Estat del govern dels EUA, que constaten la involució espanyola pel que fa a drets civils i garanties democràtiques, sense comptar altres organismes com Amnistia Internacional o Human Rights Watch. Espanya es manté impassible, mentre deixa en evidència que la Transició va ser un canvi formal, però que l'autoritarisme i la corrupció (començant per un cap d'estat fugit a Abu Dhabi) segueixen sent, aquí, els veritables fonaments del poder. Un altre ministre, el de Justícia, José Manuel Campo, respon amb evasives i excuses quan li pregunten pels indults, conscient que l'executiu del qual forma part no té o no vol tenir poder per aturar un poder judicial abocat a la revenja i la restitució de l'orgullo patrio. El descrèdit internacional deu ser el preu que Rubalcaba va advertir que l'estat espanyol estava disposat a pagar per sufocar l'independentisme. Tampoc se'ls acudeix res més que això.

Sebastià Alzamora és escriptor

stats