La nit dels joguets vivents (1973)
Peces històriques
De l’article de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) a Triunfo (6-I-1973). Traducció pròpia. El fundador i director del Museu del Joguet de Figueres, Josep Maria Joan i Rosa, va morir el passat 3 de juliol. Nascut a Figueres el 1940, va obrir el 1982 l’equipament dedicat a la història dels joguets, junt amb la seva dona, Pilar Casademont Sadurní. Tenia la Creu de Sant Jordi.
[…] He anat al pis figuerenc (a Figueres) de Josep Maria Joan Rosa. És un antimuseu on centenars de joguets ocupen habitacions, baguls, lleixes, estanteries. Són joguets de llauna, de cartró, de paper. Tenen carns d’entreguerres o postguerra, vellesa d’ús, empremtes de nens que van deixar de ser-ho. Josep Maria Joan Rosa n'escull capritxosament algun. Li dona corda. El joguet reviu les seves glòries d’antany amb una aplicació d’artista vell, terroritzat per la jubilació, tractant de dissimular el rovell, l’olor de temps i d'humitat. Veig nines Modigliani, sense que Modigliani hagi tingut res a veure en l’assumpte. Veig nines desenterrades d’alguna fossa comuna de camp nazi. Un negre de llauna, cantant de jazz i provocador d’alegries gratificadores. Soldats de llautó viatjant pel túnel del temps, que els duia a una gran parada a Viena o a la guerra de Silèsia. Papallones de llauna. [...] Nines de cartró que han embogit de soledat. [...] Una moto amb sidecar, tripulada per dos xicots emmascarats que van morir d’avorriment a la batalla de l’Ebre. Cent Federicos Garcías Lorcas de camí cap a la Ciudad Universitaria. Un futbolista amb la pilota penjada a la cintura. Un afilador de la destral de la guerra. Un avió francès encadenat al seu aeroport. [...] Molts d’aquests joguets van sobreviure als nostres avis, als nostres pares. Van arribar a la infància dels anys quaranta amb la seva olor forta a pintures agressives sobre les carns de metall, amb el seu tacte de cartró bast recobert per esmalts de color de xocolata. [...] Com acabats d’arribar d’una excavació, aquests joguets estan cansats per un viatge tan llarg. Van ensenyar el color i el moviment als seus petits amos. Els van ensenyar el gest adequat, l’error, l’avaria, la ferida, la vellesa, la mort. En el seu temps van ser el súmmum de la mecànica aplicada a satisfer les necessitats de la imaginació infantil. Avui, els seus moviments tenen gràcia pionera si els comparem amb el joguet electrificat, amb el joguet de plàstic asèptic. [...] Membres de la promoció del Racionament, vam arribar a temps de no arribar a temps ni per a l’èpica i la imaginació ni per a l’eficàcia i la tecnologia. Josep Maria Joan Rosa pertany també a aquesta promoció de resultants i derivats, i posa en la seva perseverança d’heterodox col·leccionista l’emoció de qui reconstrueix el camí que mena als seus orígens. Cançons, joguets vells, gestos, modes ens ajudaran a trobar la carn d’una Història tan sols copsada en el seu esquelet. És curiós el missatge de temps que emeten aquests pertinaços petits personatges que no semblen pas d’aquest món. És curiosa la sensació d’ingenuïtat i agressivitat que ens transmeten, una sensació que també emana, com un efluvi, de l’època en la qual van ser utilitzats.
