28/10/2021

No hi haurà una nova Merkel

4 min
MERKEL APUJA EL TO  La cancellera Merkel i el president rus van tornar a coincidir a Austràlia.

Dirigir la Unió Europea i les organitzacions que l’han precedit ha sigut sempre difícil. Durant molt de temps França i Alemanya, els dos principals membres fundadors, la van gestionar d’una manera relativament col·laborativa. Els dirigents –Helmut Schmidt i Valéry Giscard d'Estaing, Helmut Kohl i François Mitterrand– primer resolien els desacords i després europeïtzaven els seus pactes. Però durant la major part d'aquesta última dècada només una dirigent ha presidit Europa: la cancellera Angela Merkel.

Ara al capdavant de la cursa per succeir-la s'hi situa el president francès, Emmanuel Macron, que, segons ell mateix diu, ha volgut donar a la UE una dimensió explícitament política, tot i que aquests intents de moment s’han vist frustrats. Després ve Olaf Scholz, segurament el pròxim canceller alemany, que espera heretar el lideratge ostentat per Merkel. I potser al darrere ve el primer ministre d'Itàlia, Mario Draghi, l'expresident del Banc Central Europeu a qui s’atribueix la salvació de l'euro. No cal que s’hi escarrassin gaire, però. Lligada de mans per la rivalitat entre els Estats Units i la Xina, i amb una profunda divisió interna, la Unió Europea viu en un món que no té res veure amb els anys de la supremacia de Merkel. En realitat, el lloc de treball de la cancellera ja fa temps que no existeix. Al cor del bloc dels Vint-i-set hi ha un buit, i el motiu és ben senzill: ara no es pot dirigir la Unió Europea. No hi haurà una nova Merkel.

Tot i que va ocupar la cancelleria el 2005, el seu lideratge ha sigut més efímer del que molts es pensen. No es va convertir en el puntal d’Europa fins a la crisi de l'eurozona, que va començar el 2010 i va disparar els costos de l’endeutament a tota la UE. En les primeres etapes de la crisi, teníem la impressió que ella només era la meitat d'un duo –conegut com a Merkozy–, format amb Nicolas Sarkozy, aleshores president de França. Però Sarkozy va fer d’ornament més que no pas de responsable polític. Per bé que tots dos van pressionar per la destitució del primer ministre d'Itàlia Silvio Berlusconi, la intervenció de Merkel va resultar decisiva. El 2012, quan Sarkozy va deixar el càrrec, es va esvair qualsevol idea de paritat franco-alemanya.

Merkel va esdevenir un personatge clau per als grans interrogants que afrontava Europa. L'estiu del 2012 va donar el vistiplau al programa de compra d'actius anunciat per Draghi, un programa que va rebaixar els costos de l'endeutament a l’eurozona. El 2014 la cancellera va pressionar una Unió Europea dividida perquè els estats membres acceptessin imposar sancions col·lectives contra Rússia per l'annexió de Crimea. I durant la crisi dels refugiats i migrants del 2015, va imprimir un gir de 180 graus a la política d'asil de la UE, reflectit en les paraules que va adreçar als seus conciutadans alemanys: “Ho podem fer”. (Quan, uns mesos després, es va desdir d’aquesta afirmació, va negociar amb Turquia un acord per a tota la UE, amb l’ajuda només del primer ministre holandès, el país del qual ocupava aleshores la presidència rotativa de la UE.)

Macron, que va arribar al poder el 2017, va fer de la reinstauració de la paritat entre banda i banda del Rin la raó de ser de la seva presidència. Però, incapaç de debilitar la influència de Merkel ni de persuadir-la de compartir els seus grans plans per a Europa, aviat li va començar a portar la contrària, sobretot quan, l'octubre del 2019, el president francès va vetar l'inici de les negociacions d'adhesió a la UE amb Macedònia del Nord i Albània. La relació entre ells dos, en cap moment gaire amistosa, mai es va refer del tot.

En la seva última iniciativa de lideratge europeu, Merkel va intentar fixar l’estratègia d'Europa respecte a la Xina. Va impulsar l'Acord Integral d'Inversió, que obria el mercat xinès a la inversió de les empreses europees, i va intentar tancar-lo el desembre passat. Aquest acord, que arribava tot just abans que Joe Biden prengués possessió, reflectia la versió que Merkel tenia de l'autonomia estratègica europea: deixava clar que, en qüestions econòmiques i climàtiques, Europa, a diferència dels EUA, preferia cooperar amb la Xina més que no pas enfrontar-s’hi. Però aquesta temptativa va fracassar. Com que Pequín va prendre represàlies contra les sancions imposades per la UE a quatre funcionaris xinesos a causa de les violacions dels drets humans a Xinjiang, l'acord no es va ratificar. En qualsevol cas, entre els estats membres no hi ha gens d’unitat sobre les relacions econòmiques i tecnològiques amb la Xina. Per a Alemanya, dependent econòmicament de la Xina i fonamental per a les rutes comercials del gegant asiàtic cap a Europa, la cooperació pragmàtica es presenta com el camí més assenyat. Però, per a altres estats membres, Pequín és més aviat una amenaça. És sorprenent, però, sota el mandat de Draghi, Itàlia ha renunciat, a efectes pràctics, a cultivar les inversions xineses i s'ha centrat més en els Estats Units.

Aquests últims mesos Merkel ja no tenia el mateix poder d’abans. Europa està profundament dividida en múltiples temes –l'estat de dret, l'energia nuclear, la política de defensa i, sobretot, la relació amb la Xina– i amb poc marge de maniobra. De tota manera, no hi ha cap motiu per pensar que un altre ho faria millor.

Els grans plans de Macron per a Europa –des d'una unió monetària més aprofundida fins al desenvolupament de la capacitat militar i la independència tecnològica– no tenen gaires seguidors. La idea, defensada pel seu govern, que la Unió Europea ja és una superpotència al nivell dels Estats Units i la Xina no és només delirant, sinó també ofensiva per a les capitals europees que no poden prescindir dels Estats Units com a garantia de la seva seguretat. Olaf Scholz, per la seva banda, estarà sotmès a les mateixes pressions econòmiques que van donar lloc al posicionament de Merkel amb la Xina. I segurament lluitarà, com ella, per imposar a tot Europa la seva estratègia preferida: una relació econòmica sòlida amb Pequín i una relació amb Washington per als temes de seguretat. Pel que fa a Macron i Draghi, poden fer causa comuna sobre diversos temes, però discrepen diametralment respecte als Estats Units i la Xina.

La realitat, per dir-ho sense embuts, és que ni el canceller alemany ni el govern francès poden liderar Europa. Ja no poden arribar als mateixos acords que els seus predecessors. I a falta de lideratge, Europa s’encamina cap a... la paràlisi.

Copyright The New York Times

Helen Thompson és catedràtica d'economia política a la Universitat de Cambridge
stats