Cada dia circulen titulars i frases lapidàries sobre la intel·ligència artificial i el treball que alimenten la inquietud col·lectiva: que la IA destruirà milions de llocs de feina, que substituirà les persones, que acabarà controlant-nos o que és una amenaça per a la societat. Són expressions d’una por difusa, sovint irracional, pròpia del que la psicologia identifica com a ansietats confusionals: quan el risc no està ben delimitat, la por es magnifica. L’única manera de reduir aquesta angoixa és afrontar-la amb dades i criteri, distingir què hi ha de cert i què no en l’impacte real de la IA en el món laboral.
Una primera evidència s’observa als països més tecnificats i amb alts nivells de robotització, com el Japó o Alemanya. Contra el relat catastrofista, són economies amb taxes d’atur molt baixes. A finals de l’any passat, la desocupació a Catalunya se situava en el 8,18%, més del doble que a Alemanya (3,8%) i més del triple que al Japó (2,6%). Si la tecnologia destruís ocupació de manera massiva, aquestes xifres haurien de dir el contrari. En una conversa amb persones expertes japoneses em van explicar que allà la IA no genera por, perquè el nivell formatiu de la població és molt alt. La clau no és la renúncia a la tecnologia, sinó el capital humà.
A més, les dades actuals indiquen que la IA crea, de moment, més llocs de treball dels que elimina. Segons el World Economic Forum, la IA continuarà generant ocupació neta com a mínim fins al 2027. Pensem, per exemple, en una pime industrial catalana que fa dos anys va incorporar sistemes d’IA per optimitzar la planificació de la producció. El resultat no va ser un acomiadament massiu, sinó just el contrari: menys errors, més comandes i la necessitat de perfils nous —analistes de dades, tècnics de manteniment avançat— que abans no existien. El veritable problema no és, per tant, la destrucció de feina, sinó la manca de preparació. Al nostre país, el 50% de les vacants vinculades a perfils d’IA van quedar sense cobrir el 2023. No hi ha prou professionals qualificats. El mateix informe assenyala que sis de cada deu persones haurem de formar-nos abans del 2030 si volem mantenir-nos actives al mercat laboral.
Per tant, l’equació és clara: el problema no és tant la IA que destrueix ocupació com la manca de formació adequada. La formació esdevé el factor decisiu del futur del treball.
La recerca tampoc avala una pèrdua accelerada d’ocupació en feines altament exposades a la IA, com l’assessoria financera, la manufactura, la traducció i la cirurgia. La investigadora Marta Peirano ho il·lustrava amb un exemple contundent: la IA aplicada al diagnòstic per imatge no ha fet desaparèixer els radiòlegs; al contrari, n’ha incrementat la demanda. Les màquines processen dades, però les persones interpreten, contextualitzen, posen nom als problemes, anticipen riscos i prenen decisions. El diagnòstic pot automatitzar-se parcialment; la cura, no. La IA facilita la tasca professional, però no la substitueix.
Ara bé, no tothom parteix del mateix punt. Les dones, les persones grans i les persones amb discapacitat poden veure’s més afectades si la bretxa digital s’amplia. Per evitar-ho, caldrà una vigilància estricta dels algoritmes, prevenir biaixos de gènere, origen i edat i fomentar polítiques actives d’inclusió digital. Paradoxalment, la mateixa IA pot ser una aliada clau, que permeti dissenyar itineraris d’aprenentatge personalitzats, especialment útils per reduir aquestes desigualtats.
D’aquí la necessitat urgent d’una estratègia massiva de reskilling i upskilling. Caldrà requalificar treballadors i treballadores i connectar de manera efectiva empreses, universitats, centres de formació professional i administracions ajustant l’oferta educativa a les necessitats reals del mercat de treball.
L’objectiu final ha de ser combinar l’augment de productivitat que aportarà la IA amb una millora tangible de les condicions laborals. Això obliga a un acord social urgent sobre com repartir els guanys derivats de la productivitat tecnològica.
Mirar la IA només des de la por és un error estratègic. Si ens centrem exclusivament en els riscos, caiem en un fatalisme social i polític que erosiona l’autoestima col·lectiva, paralitza l’acció i té conseqüències sobre la salut mental. La clau serà la formació, la regulació de la IA i, sobretot, posar-la a treballar a favor nostre. El futur del treball no el decidirà cap IA, sinó com decidim conviure-hi i orientar-la al servei del benestar, la dignitat i el sentit del que fem.
