No és la immigració, és el treball

El Cercle d’Economia va tenir la bona idea de convidar el sociòleg holandès Hein de Haas a les seves jornades anuals i em va brindar l’oportunitat de poder conversar amb ell. El seu llibre, Los mitos de la immigración, és un text imprescindible que hauria de ser una Bíblia per a qualsevol que hagi de fer polítiques en aquesta matèria i també per a tots aquells que hi fiquen cullerada sense tenir la més remota idea de com funcionen de debò els moviments humans. Fruit d’una llarga tasca d’investigació i amb rigor científic, De Haas posa sota la lupa molts dels llocs comuns que s’han anat difonent als mitjans en les últimes dècades. Al Cercle va explicar, per exemple, que durant el mandat de Biden es van deportar molts més immigrants que durant el mandat de Trump, però és que el rècord d’expulsats es va produir ni més ni menys que quan Obama va ser president. I això s’explica amb l’anàlisi sobre els discursos i les actuacions que es fan des de la dreta i des de l’esquerra. Pel que es dedueix de la informació del llibre, els polítics occidentals tenen un posicionament força ambivalent respecte als immigrants, i la percepció que té l'opinió pública que la dreta és antiimmigració mentre que l’esquerra és proimmigració és falsa. La dreta sembla més dura quan parla de control i ordre, però les mesures concretes que aplica no són tan contundents com podríem pensar (deixant de banda, esclar, l’extrema dreta). Això també s’explica perquè a alguns sectors de la dreta els va bé la mà d’obra estrangera que procedeix de països amb menys drets laborals consolidats. En aquest sentit, cal recordar que Aznar va fer tres regularitzacions extraordinàries. Fer un discurs vehement contra els immigrants mentre s’afluixen les mesures per controlar-la no només és hipòcrita sinó que és pervers perquè confronta treballadors amb treballadors i crea problemes de convivència precisament on n’hi ha, als barris obrers. Pel que fa a l’esquerra, les dades no avalen la idea que sigui més proimmigració. A Espanya hem tingut exemples notoris que demostren aquesta evidència: va ser Celestino Corbacho, un socialista, qui va instar els immigrants a marxar quan va començar la crisi econòmica. Un precursor, d’alguna manera, de la iniciativa de Trump d’autodeportació. Un Marlaska felicitant la gendarmeria marroquina després de reprimir brutalment les persones que volien saltar la tanca també demostra que l’esquerra diu A i practica B en aquesta matèria. Per no parlar del vergonyós episodi del Tarajal. Ara bé, també quan des d’aquest sector es fan discursos que suposadament surten en defensa dels estrangers crida l’atenció l’ús d’arguments instrumentals i utilitaristes: els necessitem, diuen, per cuidar els nostres vells, per netejar-nos les cases, per pagar les pensions i per compensar la baixa natalitat. És ofensiu que només et vulguin perquè facis el que ells no volen fer, però és que a més a més no és cert. La immigració no solucionarà els problemes demogràfics dels països occidentals, primer perquè a tot arreu les dones estan tenint menys fills i segon perquè la incorporació a la nova societat fa que les nouvingudes s’adaptin i també tinguin un control més gran sobre la natalitat. Com a exemple la meva pròpia família: les meves àvies van tenir deu fills cadascuna, la meva mare i les tietes per totes dues bandes en van tenir cinc o sis com a molt, i jo i els meus germans de mitjana no hem passat de dos. Però és que per compensar l’envelliment de la població amb la immigració farien falta arribades estratosfèriques del tot impossibles (a França, per exemple, el nombre d’entrades hauria de ser entre 20 i 40 cops més gran que les que hi ha actualment). El tema de fons que no estem debatent, va concloure De Haas, no és la immigració, sinó el treball i les seves condicions.