02/03/2022

No som maniquins ni recipients

2 min

Vint-i-quatre hores després d’haver escoltat les dones que oferien el seu testimoni al documental Dona, vostè no té res! encara em ressonen les seves paraules. El Sense ficció d’aquest dimarts sobre el biaix de gènere en l’atenció sanitària era colpidor, pedagògic i reivindicatiu. L’arrencada amb les víctimes de violència obstètrica era contundent. I segur que moltes espectadores es van sentir reflectides en algunes de les situacions que explicaven. Era un documental que funcionava sobretot per l’efecte de la identificació amb els testimonis. I això demostra la forta incidència del que denunciava.

El documental sintetitzava els aspectes clau del sexisme en l’àmbit mèdic, des de la investigació de fàrmacs fins a l’atenció primària a la consulta. Semblaven molts documentals dins d’un sol documental perquè cada vegada que s’obria un nou aspecte d’aquest masclisme era una porta a noves històries personals, circumstàncies humanes i despropòsits mèdics. Excel·lents testimonis i bons especialistes. Era revelador com molts dels professionals de l’àmbit sanitari que intervenien en el documental assumien l’autocrítica i els errors del passat. I, de fet, era important que ells mateixos exigien acabar amb l’actitud de negar l’evidència i fingir que la mala praxi per motius de gènere no existeix.

Les escenes dels maniquins femenins despullats com a imatge de transició entre els diferents temes podia resultar en algun moment una mica teatral, però l’al·legoria tenia un valor molt potent com a missatge. Perquè simbòlicament explicava la manera com les dones han sigut ateses pels metges. Per una banda, la cosificació. Simples ninots inanimats sobre els quals s'actua amb impunitat. A vegades tractades com a simples recipients. També al·ludia a la impossibilitat de les dones de ser escoltades i singularitzades a les consultes. Éssers sense rostre ni veu. La nuesa dels maniquins també es relacionava amb la seva vulnerabilitat i indefensió en situacions crítiques. Com s’ha agredit, exposat i violentat la seva intimitat. “M’ha calgut passar un càncer per tenir credibilitat”, deia una pacient.

Dona, vostè no té res! no només era una consecució de casos ben explicats. L’argumentari estava tan ben cosit que no permetia la consideració de "casos aïllats", sinó que es feia evident que el problema era sistèmic. Per això tenia tant de valor l’escena del part en una piscina. No només era emocionant i sorprenent per la calma, la naturalitat i la senzillesa de l’instant. Era la prova irrefutable que el més lògic ha acabat sent inaudit.

La doctora Carme Valls apel·lava a aprofundir en la ciència de la diferència per acabar amb el biaix. Certament és així. Però també cal la denúncia mediàtica d’aquest sexisme, com feia el Sense ficció, perquè hi hagi una presa de consciència col·lectiva del problema. Perquè l’exemple, els miralls i la informació són necessaris per aprendre a identificar tot el que no es fa bé i es pot millorar.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats