Qui no té memòria ha de tenir... un estudi!

“La ciència confirma que oblidar coses és actualment un senyal de molt alta intel·ligència”, llegeixo. I llegeixo també que “el cervell de les persones intel·ligents oblida les coses que no li calen a llarg termini per, així, facilitar pensar i prendre decisions”. L’afirmació ens porta al clixé del savi despistat, que com que està massa ocupat demostrant fórmules científiques es descuida el paraigua i es passa de parada de l’autobús.

En fi. Ja no cal que ningú se senti culpable quan es vegi en la tessitura de preguntar: “Algú ha vist les meves ulleres?” Perquè perdre les ulleres és un senyal d’intel·ligència. I ja no cal que cap professor renyi aquell jove impetuós que no ha portat la roba d’esport el dia que toca, perquè no és que sigui un penques, és que un savi. I quan l’adolescent para taula però, no se sap per què, no hi posa gots, no és que estigui pendent del mòbil, és que està pensant en la seva futura tesi doctoral. Esclar que les ulleres sí que ens calen a llarg termini, i a curt termini també, perquè justament les necessitem per llegir estudis com aquest. I esclar que no descuidar-se el xandall ens és necessari per evitar un avís (llevat que el professor, també de cervell privilegiat, es descuidi de posar l’avís). I esclar que posar gots a la taula és desitjable, sobretot si els comensals no es descuiden, per les raons que acabem d’esmentar, de beure aigua.

En fi, l’estudi em sembla una meravella, de manera que passaré a compartir-lo amb tots vostès, de seguida que recordi d’on l’he tret, que ara mateix no em ve al cap, no sé per què. Ah, sí, calla! En una revista que es diu Swifty, que promet “entertaintment, animals, diy, bizarre” i “more”. Em sembla que era això. Quina memòria, mare meva, un dia perdré el cap.