No pensis en una investidura
Tret de sorpreses (molt sorprenents) de darrera hora, demà i passat demà se celebrarà al Congrés el debat d'investidura d’Alberto Núñez Feijóo com a president del govern d’Espanya, que serà fallida. Ha passat més d’un mes d’ençà que Felip VI li va fer al líder (diguem-ne així) del PP l’encàrrec de formar govern, i durant aquest temps no ha fet més que confirmar-se el que ja en aquell moment tothom sabia: que no podia complir-lo, perquè no té suports parlamentaris suficients. En aquell moment, la candidatura de Feijóo comptava amb els 137 vots del seu propi grup, el PP, amb els 33 de Vox (sempre poc o gens fiables: es van desmarcar del PP a la votació de la mesa del Congrés, agreujats perquè no se’ls permetia tenir-hi cadira), amb un d’Unió del Poble Navarrès i un de Coalició Canària (que també estan disposats a votar Pedro Sánchez si Feijóo fracassa i els socialistes els ofereixen bones condicions). Total, 172, a 4 escons dels 176 que marquen la majoria necessària per a la investidura. Un mes llarg després, això és el que segueix tenint Feijóo. I no tindrà res més.
Un incís sobre el paper del rei: ja sabem que aquest és el mecanisme fixat per la Constitució, però que, en una democràcia, els candidats hagin de passar per una roda de consultes i per l’encàrrec d’un cap d’estat que ho és per estricta via sanguínia, sense que l’hagi votat ningú, és desnaturalitzador i recorda que el concepte mateix de monarquia parlamentària és un oxímoron. Un oxímoron cruel en un país que va fer una guerra civil precisament per tombar una República i substituir-la per una dictadura militar, amb un tirà que va designar el monarca com a successor seu. Que el monarca, a més, en una situació que fins ara no s’havia produït (haver de triar entre dos possibles candidats a la investidura), acabi escollint el que diu obertament que pensa governar amb el suport de l’extrema dreta, resulta com a mínim alarmant. I absolutament indicatiu de les preferències ideològiques d’un rei que el 3 d’octubre de 2017 va tirar per la borda el paper arbitral que li confereix la mateixa Constitució. Felip VI és un rei tan fallit com s’anuncia que ho serà la investidura de Feijóo.
La incòmoda situació en què es trobarà Feijóo durant aquests dies és la conseqüència d’un altre fet insòlit i greu: a saber, que el partit liberal, i el més important dins el sistema polític del seu país, no tingui inconvenient a entendre’s amb l’extrema dreta i fins i tot a governar-hi (mentre desqualifica els seus adversaris tractant-los de colpistes, filoterroristes o totalitaris). La solitud i la radicalització ultradretana a què ha arribat el PP expliquen per si soles la involució que ha fet, al llarg dels darrers quaranta anys, el nacionalisme espanyol, i en particular, el de dreta. Mentre la constaten, hauran de sentir com es debat en les diferents llengües oficials de l’estat, un fet que, segons ells (i els socialistes de la vella guàrdia), equival a la descomposició nacional. Pot ser que hi pensin, mentre perden.
