I AQUÍ

Si no vols que se sàpiga, no ho facis

EN UN ARTICLE excel·lent a El País, Ramon Besa denunciava ahir com el Barça ha anat allunyant els periodistes dels avions, dels hotels i dels entrenaments, fins a aconseguir que tot sigui informació oficial, que s’imposi la versió del club, que no hi hagi periodisme. Si això passa al futbol, imagineu en altres àmbits on hi ha molt més en joc. Els poders tenen al·lèrgia a la llibertat de premsa, i en alguns casos s’havien acostumat a tolerar aquesta molèstia de mala gana. Però ara que els poders econòmics constaten la debilitat dels mitjans per la crisi, s’estan descarant, ja no dissimulen, i aprofiten que ja hi ha més periodistes en gabinets de comunicació maquillant realitats que no als mitjans despullant-les.

Els poders estan obsessionats amb el relat. Decideixen d’una banda què fan i de l’altra què expliquen, el divorci entre la realitat i el discurs s’accentua. Quan els periodistes denunciem això ens responeu que en part és culpa nostra, que hauríem de fer alguna cosa per arreglar-ho. És cert, calen més Ramons Beses, més periodistes valents i honestos que es puguin permetre escriure el que pensen, però també calen mitjans independents, i per tant calen subscriptors, lectors que paguin els continguts i valorin el risc i les veritats incòmodes.

El món ha avançat sempre gràcies a la por que se sàpiguen les coses. D’aquí ve que el periodisme coratjós sigui un regal per a la democràcia. Però si els poders econòmics poden imposar les seves versions i perden el pànic a ser descoberts, seran capaços de fer de tot. El país que volem necessitarà poders sense por a la veritat, i mitjans lliures per explicar-la. I si et fa por que se sàpiga què fas, deixa de fer-ho.

Més continguts de