Les normes de Fabra, un exemple per al present
Demà es compleix el centenari de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra, l'home que va liderar la modernització de la llengua catalana en el moment que el catalanisme havia saltat a l'arena i que l'idioma propi s'havia situat al centre del debat. Com avui, era un moment alhora tumultuós i d'il·lusió. Fabra, però, va poder treballar amb el paraigua polític d'Enric Prat de la Riba, el seny ordenador del país. El lingüista va gaudir de llibertat i suport per aplicar amb el màxim rigor, i fugint de les polèmiques de curta volada, la seva proposta basada en la voluntat de trobar una solució científica equilibrada, que integrés les diverses sensibilitats de tots els parlants del domini lingüístic. Tot i la contestació inicial, va acabar assolint un èxit de molt mèrit, tant des del punt de vista social com normatiu. Que amb els anys s'hagi sacralitzat la normativa i que avui la normativa fabriana encara no sigui assimilada per molts estudiants no se li pot atribuir a Fabra, sinó a la història posterior.
El pas endavant que l'obra de Fabra va representar ara fa un segle, clau per a la consolidació nacional, presenta un paral·lelisme amb el pas que ara es disposa a fer el país amb l'exercici del dret a decidir. En l'operació que fa cent anys va suposar la normalització de la llengua es va produir una sintonia entre el món polític -liderat per Prat de la Riba amb voluntat d'unitat- i la societat civil, representada pel mateix Fabra, que va aconseguir un ampli suport popular. El procés institucional que ara s'enceta cap al dret a decidir està resultant complicat, sobretot per la divisió política en dos blocs i, cosa encara més greu, per la divisió també dins del catalanisme. Fins ara, la societat ha anat clarament al davant, empenyent. Ara és l'hora de la política. De moment, però, la resposta està generant massa dubtes. Per assolir l'èxit, caldrà sumar voluntats, generar confiança i il·lusió. Tot i que només som al principi, no hi ha gaire marge per cometre més errors.
