El nostre esperit universitari (1930)
Peces històriques
De l’article d’Antoni M. Sbert (Palma, 1901-Mèxic, 1980) inserit avui fa 95 anys a La Publicitat (7-II-1930). Aquell mateix dia Sbert era rebut amb entusiasme a Barcelona. Tornava de Mallorca on l’havia confinat la dictadura per promoure la Unió Federal d’Estudiants Hispans des de l’Escola d’Enginyers Agrònoms on estudiava i d’on va ser expulsat. Per aquest motiu li deien l’”estudiant etern”. Va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya, diputat, conseller de la Generalitat, impulsor a l’exili de la Fundació Ramon Llull i de la Revista de Catalunya. El passat 29 de gener va fer 45 anys de la mort de Sbert.
D'ençà que es digué que l'hora de la joventut era arribada fins que aquesta ha estat presa en consideració en el món com un factor del producte social, gairebé com una escola o doctrina que no sols és seguida pels cronològicament joves, sinó que representa una tendència i fins i tot un programa de renovació o revisió, hem passat anys en els quals la joventut es desentenia de tot fet social, esdevenia espiritualment freda i es lliurava en cos i ànima als esports i a una sensualitat malaltissa. Però alguns, joves en cos i ànima també, vèiem desconhortats l'espectacle d'una massa socialment informe, damunt la qual suraven valors indubtablement alts, però individualitzats, isolats entre ells i sense influència dins l'ambient general. El nostre esforç va ser dirigit a organitzar aquesta joventut a l'entorn de la idea de l'universalisme i del professionalisme; l'esperit universitari ens donà la visió més ampla de l'esperit universal i ens feu veure que la cultura era el més sòlid, el més fort llaç de solidaritat i fraternitat; el professionalisme hi posà un interès material —essent la professió l'instrument humà de lluita per la vida —i així es varen moure les Associacions d'Estudiants quan l'ideal de cultura no fou ben comprès. [...] La Universitat reviu i esdevé laboratori de lliure investigació, malgrat el pupil·latge estatal, i alhora llar d'una generació que sent noves preocupacions i preocupacions en "forma nova" talment arrelades que constitueixen un element essencial de la seva formació. [...] El nou esperit universitari, per la seva transcendència i per la seva naturalesa oberta a tothom —home o dona — de bona voluntat, no comprèn i aplega sols els que foren immatriculats als seus registres; molts no hi han estat mai i estan més acostats a la Universitat que altres que hi enterraren la seva jovenesa. Tractem de posar les fites d'aquest esperit. Per nosaltres els fins cabdals de la Universitat són els següents: a) promoure la divulgació i l'evolució de la cultura amb un sentit de l'espai i del temps, és a dir, sense els motllos i programes que limiten el seu miratge universal i petrifiquen la ciència en definicions i relacions neodogmàtiques. b) crear una consciència nacional i local sensible a tots els fets col· lectius i disposada a examinar-los amb un desig de col·laboració i cooperació. c) promoure la formació d'intel·lectuals per l'especulació que ha d'orientar totes les tècniques. A les Facultats i Escoles especials pertany la formació de tècnics professionals i la recerca pel progrés econòmic de la humanitat, vinculant-lo especialment a llur país. [...] La Universitat, tal com la senten vulgarment pares i mares de família, pot produir bons metges, bons advocats, encara que els manqui el nostre esperit universitari. Dels resultats que ens ha donat aquesta producció no cal parlar-ne, perquè son prou clars i no podem posar-los-hi més. Tenim, és clar, bons tècnics -caldria tenir-los millors- però allò que no tenim són ciutadans.
