El nou TC que neix vell
Hi va haver un temps en què quan es reunia el Tribunal Constitucional ningú no sabia què podien acabar decidint els magistrats. Sovint, la imprevisibilitat de l’alt tribunal era directament proporcional a la seva independència i el prestigi dels seus integrants. N’és un exemple la sentència del 1983 sobre la Loapa, llei pactada per la UCD amb un PSOE que estava a un pam de la majoria absolutíssima. El Tribunal Constitucional va donar la raó als recursos dels nacionalistes bascos i catalans. O la sentència sobre la llei de normalització lingüística del 1994. ¿S’imaginen què hauria passat si fóssim a fer ara?
Avui han pres possessió quatre nous magistrats, dos els quals proposats pel PP i acceptats pel PSOE amb un passat que no convida a qualificar-los de juristes de reconegut prestigi, precisament. I a l’hora de plegar de president del TC, el magistrat González Rivas s'ha referit, com era de preveure, "al desafiament català". I ha dit que en les sentències sobre el Procés van defensar "la supremacia de la Constitució i la unitat de la nació espanyola".
La realitat és que mai en la història d’aquest TC Espanya havia estat tan lluny de la unitat. I la raó és simple: quina supremacia es pot proclamar quan una llei necessita ser defensada per deu mil policies dormint en un vaixell atracat al port de Barcelona per por de més de dos milions de ciutadans normals i corrents? Si tot el que queda fora de llei (o de la interpretació de la llei) es declara també fora de l’àmbit democràtic, on queda el principi de consentiment dels administrats? Ben arrepapat darrere el principi de legalitat, el TC espanyol continuarà actuant com la baula d’un sistema polític que es nega acceptar la composició plurinacional dels ciutadans que diu que protegeix.
