02/10/2020

Els nous emperadors

3 min
Tropes armènies preparant-se a Erevan, la capital, per sortir cap a Nagorno-Karabakh a lluitar contra les forces de l’Azerbaidjan.

A mesura que s'ensorra la influència nord-americana a tot el món, la situació es torna més complexa davant la multiplicitat d'agents desitjosos de repartir-se el buit de poder. Fa només 19 anys, el conflicte de Nagorno-Karabakh –un enclavament armeni enclaustrat a l'Azerbaidjan– es dirimia en un despatx de Florida, on els presidents Heidar Aliyev i Robert Kotxarian van ser convocats per Washington sota l'ègida de l'Organització per la Solidaritat i la Cooperació a Europa (OSCE) per buscar una solució a un conflicte que data de finals dels 80. Fa uns dies era l'Iran qui entaulava contactes amb els dirigents dels dos països per calmar la tensió bèl·lica que ja s'ha cobrat un centenar de vides.

En l'enèsima i sagnant reedició de la guerra de Nagorno-Karabakh, és l'ambiciós líder turc Recep Tayyip Erdogan qui estén la seva influència a Transcaucàsia. Ho fa amb un suport militar explícit –mercenaris sirians inclosos– a l'Azerbaidjan que comporta el risc d'internacionalitzar un conflicte local de potencial inquietant: enfronta armenis cristians –víctimes, per cert, del primer genocidi modern a mans, precisament, dels otomans– contra àzeris musulmans xiïtes, i projecta una ombra de xoc de civilitzacions. A més, té Rússia i Turquia com a patrons, cosa que podria derivar en una nova guerra per proxies.

És una de les moltes aventures expansionistes a què s'està llançant el nou emperador turc a la Mediterrània Oriental, Líbia, Síria o l'Iraq i amb la vista posada al Iemen, Sudan i Somàlia, on ja té una base militar. La seva persistent lluita pel control del petroli i del gas a la Mediterrània –que gairebé porta a una altra guerra aquest estiu– no és una inversió econòmica, sinó una forma de projectar el seu poder polític internacional. Si fa una dècada Turquia es caracteritzava per evitar friccions amb els seus veïns, avui no té cap problema per enfangar-se amb Egipte, Israel, Aràbia Saudita, els Emirats, França, Rússia o els Estats Units. "La nostra és una civilització de conquesta, i estem disposats al que calgui des del punt de vista polític, econòmic i militar per reclamar els nostres drets en els mars Mediterrani, Egeu i Negre", advertia Erdogan a l'agost incidint en la retòrica ultranacionalista que tan bons resultats li reporta. "Si hi ha algú que vulgui enfrontar-se a nosaltres i pagar el preu, que vingui", va afegir.

Turquia va perdre fa temps la careta de modest soci internacional i de submís aspirant a la Unió Europea per transformar-se en una potència econòmica per se amb ambicions extraterritorials, això que alguns anomenen la Xina d'Europa. Ha obert desenes d'oficines diplomàtiques a tot el món, en particular a l'Àfrica i el Pròxim Orient, i ha augmentat la seva presència a les institucions internacionals –des de l'OEA fins a la Lliga Àrab o la Unió Africana– en el que el seu ministre d'Exteriors descriu com a "política exterior de 360 graus" que persegueix maximitzar el seu interès econòmic i anul·lar amenaces potencials, complint així la promesa feta per Erdogan fa quatre anys d'"anar i afrontar [els problemes] allà on siguin".

Les ínfules intervencionistes d'Erdogan haurien de generar un sòlid temor entre els seus socis. Si Armènia busca internacionalitzar el conflicte de Nagorno-Karabakh per obligar el seu aliat rus a intervenir sobre la base de l'Organització de l'Acord de Defensa Col·lectiva, del qual tots dos formen part, no només cremaria el Caucas: el conflicte religiós tornaria a donar ales als extremistes islamistes, desautoritzats després de dècades de prominència gràcies a les guerres de l'Afganistan, l'Iraq o Síria, avui gairebé extintes. Només cal esperar que tant Recep Tayyip Erdogan com Vladímir Putin tinguin massa fronts oberts per escalar un altre conflicte, perquè les característiques dels seus lideratges –despòtics, imperialistes i nacionalistes, amb un fort pes en un passat gloriós i en la religió– criden a una confrontació que ningú desitja. Però confiar en el sentit comú d'uns líders com aquests, caracteritzats per una fanfarroneria gairebé temerària, resultaria massa optimista: els nous emperadors busquen el poder, no el bé del proïsme.