Els nous murs

Escolta l'article 'Els nous murs' de Carme Colomina

REUNIFICACIÓ. El 1989 Margaret Thatcher va volar a Moscou per entrevistar-se amb Mikhaïl Gorbatxov. El Mur de Berlín s’esquerdava. Hongria obria tanques, els alemanys de l’Est començaven a trobar noves rutes cap a l’Oest i l’home de la perestroika era algú amb qui Londres podia parlar. L’anticomunisme thatcherià topava amb un temor més profund i potser més pròxim: la reunificació d’una Alemanya que a Downing Street aixecava uns recels que han perviscut en l’argumentari del Brexit. La primera ministra, que només un any abans havia pronunciat un emblemàtic discurs al Col·legi d’Europa de Bruges per proclamar que el liberalisme no havia enderrocat barreres perquè la burocràcia de Brussel·les n’imposés unes altres, mirava ara amb preocupació com la frontera entre l’Est i l’Oest començava a fer-se porosa. Thatcher va anar a negociar amb Gorbatxov la continuïtat del Pacte de Varsòvia a canvi d’aturar la unificació alemanya. També ho va intentar amb François Mitterrand, que ben aviat, però, canviaria l’ entente cordiale a través del canal de la Mànega pel compromís alemany de més integració europea i la creació d’una moneda comuna.

INTEGRACIÓ. Fa trenta anys les costures de les fronteres d’Europa van començar a cedir. El Mur de Berlín va caure per transformar una Unió que faria el gran salt endavant de la reunificació. Era l’Europa de Jacques Delors -vilipendiat a les portades dels tabloides britànics-; del Tractat de Maastricht, que posaria les bases per a una unió monetària, i de la gran ampliació, que reforçaria la idea de l’Europa atlantista i del mercat únic. Massa tard. La UE s’havia transformat en el malson thatcherià. L’hegemonia econòmica i política d’una Angela Merkel erigida en el poder central d’una Europa en crisi marcava el ritme, l’ambició i l’esdevenir d’una unió de països, majoritàriament petits i mitjans, cada cop més interdependents. Els britànics se sentien desplaçats i David Cameron va convertir aquell sentiment en un error polític.

El Regne Unit és avui un país que, intentant separar-se de la Unió Europea, ha quedat dividit internament. Downing Street torna a parlar d’aranzels i controls duaners, d’aturar la lliure circulació de persones i d’endurir les lleis migratòries. Les fronteres i els murs simbòlics -retòrics i legals- han tornat a Europa.

LÍMITS. Tornen els murs. Barreres físiques, geogràfiques i de drets, que condemnen els migrants a quedar atrapats en camps de vergonya a les illes gregues o a morir ofegats dins un camió en sòl britànic. Hem creat una Europa de línies divisòries internes que sacralitza unes fronteres i en fortifica unes altres.

Els hereus de Thatcher volen tornar a aixecar barreres per obrir-se al món. Construcció retòrica d’una suposada recuperació de poder polític en un món d’estats cada cop més debilitats, de governs que pretenen reforçar-se institucionalment a cop d’alienar la ciutadania. “Símptomes mòrbids”, en deia Gramsci, d’un vell sistema. El món de Thatcher ha quedat atrapat en els seus propis límits. El de la Unió Europea, també. La caiguda del Mur de Berlín va transformar una UE transnacional i multilateral que avui es torna a sentir amenaçada.

Més continguts de