Una nova etapa vella
La vida col·lectiva està marcada per cicles d’acceleració i frenada. Quan les grans il·lusions xoquen amb el principi de realitat, sense temps de fer el dol, entrem en el tornar a començar. Sota l’impacte de la crisi del 2008 i del pas del capitalisme industrial al financer i digital, els últims deu anys han estat temps d’acceleració d’iniciatives amb voluntat de transformació. A Espanya, el 2014, hi va haver la irrupció de Podem, coincidint amb l’expansió del moviment ecologista, amb l’esclat independentista a Catalunya (2012-2017) i amb el #MeToo (2017) com a motor de rellançament del feminisme, que probablement és el que ha arribat més lluny pel que fa a impacte.
La política és l’art de fer viables els projectes operant sobre les relacions de forces realment existents. De cop, dues complicacions van aparèixer en escena, la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, condicionant qualsevol pas. Del risc de pandèmies globals se’n parlava, encara que es va tardar a reconèixer l’amenaça concreta. Però mai hauríem imaginat que ens tancarien a casa uns quants mesos per reial decret. L’esclat nihilista de Putin –la pèrdua de la noció de límits que li va fer creure que tot era possible– no s’esperava, ni tan sols amb el precedent de Crimea. Un doble factor que ha complicat la ressaca dels anys d’agitació.
Ara Espanya s’enfronta a un any electoral. Un moment delicat perquè dos fenòmens que han marcat aquests anys –Podem, comuns i companyia, per un cantó, i l’independentisme, per l’altre– estan en el punt en què ja no n’hi ha prou amb prometre sinó que cal construir i, per tant, passar de les paraules a les coses. El cicle il·lusionant s’ha esgotat, perquè una cosa és el que es vol i una altra és el que es pot. I quan no hi ha correlació entre força i objectius ve la depressió i sovint la desbandada. Unides Podem s’ha trencat, posant en perill una experiència raonable –el govern de coalició– i obrint les portes a una dreta amb tendència a radicalitzar-se.
A Catalunya la lògica amb què es va a les eleccions és diàfana. Dia a dia s’abandona la dinàmica unionistes/independentistes per tornar a la clàssica oposició dreta/esquerra, amb el PSC navegant entre les dues aigües. El cas de Barcelona és descaradament clarificador. La lògica dels interessos de classe emergeix de nou, més ençà de la retòrica patriotera. La dreta es reorganitza per encarar una nova etapa vella.
