Una novel·la excepcional: 'La plaça del Diamant' de Mercè Rodoreda (1962)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe la crítica literària, aguda i penetrant, de Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921 - Barcelona, 2010) publicada a 'Serra d’Or' (VI-1962) sobre la primera edició de 'La plaça del Diamant' de Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Fins al 5 de novembre es representa la versió teatral d’aquesta novel·la al Teatre Nacional de Catalunya amb posada en escena de Carlota Subirós.

No hauria de venir de nou a la crítica ni als lectors de novel·la catalana que sortís per fi una obra mestra de les mans hàbils i treballadores de Mercè Rodoreda. Però la notícia editorial que figura a l’edició de La plaça del Diamant [El Club dels Novel·listes, Barcelona, 1962] no fa referència concreta a l’historial literari de primer ordre de l’autora. En efecte: a part de la poesia, en la qual ha obtingut el títol de Mestre en Gai Saber, Rodoreda ha cultivat amb èxit ressonant la novel·la i els contes, amb el resultat que és posseïdora dels premis més seriosos, cadascun a la seva època, que hi ha hagut ací en tots dos dominis: ja que obtingué el premi Crexells 1937 amb la novel·la Aloma, i el premi Víctor Català 1957, o sia vint anys després de l’anterior, amb el llibre Vint-i-dos contes, i el premi Pinya de Rosa 1960, de Cantonigròs. La notícia editorial esmentada ja ens diu, això sí, que Mercè Rodoreda s’expatrià fa més de vint-i-tres anys, que en residí un bon nombre a París, i que ara [1962] viu a Ginebra. [...] Tot i això, per raó del llarg allunyament, avui és un valor gairebé nou per a les generacions que ara pugen. Els silencis tenen això: que de vegades fan reverdir tota una vida. [...] A La plaça del Diamant hi ha una insistent i estranya presència d’un ocell familiar i parasitari, el colom, i en això té una certa i curiosa afinitat amb Living, una novel·la de l’anglès Henry Green. Però la nostra autora [...] intensifica la presència dels coloms per mitjà del sofriment directe de tot allò que amb aquests animalons li ha esdevingut, que és molt. Els moments d’aquesta mena fan la grandesa d’una obra. No es tracta pas de recursos narratius, ni ens interessa com a lectors la premeditació o la intencionalitat per part de l’escriptor, sinó del fet que la novel·la –no nosaltres, potser també l’autora– hagi trobat un nucli central. Algunes característiques són decisives en aquest sentit, començant pel fet que el nom de la protagonista, que és qui ens ho conta tot, malgrat dir-se d’una altra manera, és anomenada Colometa, des del primer dia, des del primer capítol, pel qui ha d’ésser el seu home, i ella s’hi acostuma tot seguit. És una mena d’alienació sistemàtica, i així es desenvolupa el tipus de relació amorosa de la protagonista, l’home, el marit i l’amo de la seva vida. Però el primer colom arriba alguns capítols més enllà, molt abans de la meitat de la novel·la. Després una munió envaeix el pis gracienc on el matrimoni ha fet niu. La Gràcia clara i liberal de menestrals i cooperatives, d’ocellistes i cantaires, cap a l’any 1930 creixia de colomars i d’inquietuds com senyeres. [...] Els coloms són la humiliació de la Colometa i l’arrauxament d’en Quimet. Més endavant els coloms constitueixen tot un univers que augura la lluita i el dolor, el podriment, totes les formes del mal, i la mort, la solitud, més humiliació, un insult de la feminitat per la bestialitat o per la bestiesa. Fins que “fou molt difícil de trobar veces i els coloms començaven a marxar”. [...] Puc dir que Mercè Rodoreda ha escrit ja la seva novel·la major; i encara més: que amb La plaça del Diamant, en incorporar-se a la novel·lística catalana actual un dels narradors més ben dotats de la nostra literatura, tenim també una de les millors novel·les publicades en català des de la Renaixença.