07/08/2020

La cultura de l’endemà

3 min
Un home contempla una obra en una exposició al CaixaForum de Barcelona

Pensar en la cultura de l’endemà des d’un avui tan complicat i venint d’un ahir que no permetia gaire alegries és un exercici meritori per a les 150 veus de la cultura catalana que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts ha recollit al seu web en els últims tres mesos. Des del mig de l'huracà, altres diaris generalistes i especialitzats i mitjans d'associacions professionals s'han esforçat en donar espai per a la reflexió sobre un present i un futur incerts. En aquest recull del CoNCA s'han encarregat opinions de disciplines i generacions diverses del món de l’associacionisme, les arts escèniques, la música, l’audiovisual, el patrimoni, la llengua, l’edició, les arts visuals, la gestió cultural, el videojoc i les polítiques culturals. I d'aquí la riquesa que resulta de la combinació de veus en actiu que parlen dels seus sectors i també fan lectures globals sobre el paper de la cultura en el moment actual.

És impossible resumir les 45.000 paraules resultants en les 750 d'aquest article, però m'ha semblat interessant intentar trobar en cinc eixos temàtics algunes coincidències. Sense voler ser reduccionista, perquè la veu coral és molt més rica, sí que dona una idea de quins són els temes que hi ha damunt la taula i que hauríem d'estar atenent ja.

Crec que cal posar al capdamunt de la llista totes les referències que es fan al fet mateix de la creació, que ha de ser lògicament al centre del debat: hi ha una demanda compartida per l'espai, el temps i la llibertat d'expressió, i una atenció als processos individuals i col·lectius. La producció cultural no pot ser aliena a les exigències de la igualtat d'oportunitats (en especial pel que fa a la dona) o la sostenibilitat. Parlem de l'art per l'art però també d'un art compromès amb el seu temps i de models de gestió que no posin la rendibilitat econòmica per davant d'altres criteris d'utilitat.

I, precisament, per a qui? En segon lloc hi ha una preocupació per l'accessibilitat, tant per al protagonista de l'acció de crear, com per a qui en gaudeix i per a qui es forma en una disciplina determinada. Potser un dels efectes del covid-19 és una especial preocupació per posar les persones al centre. Els mitjans audiovisuals, sobretot, ens han ajudat a posar el focus sobre la cultura, però encara falta molt per generalitzar-ne la pràctica i per aconseguir que la consumeixi l'àmplia part de la societat que se'n manté al marge. Sobre la digitalització... no cal dir res més. Era aquí i ara ens hem vist abocats a treure'n el màxim partit.

Als que els agrada assenyalar la cultura com un sector fortament subvencionat (acusació desmentida fàcilment amb quatre números sobre els pressupostos i els nivells de despesa per habitant) els puc tranquil·litzar dient que per descomptat hi ha un clam per un augment de la despesa pública en cultura però em sembla molt més destacable el clam per unes polítiques culturals decidides, que situïn la cultura en un lloc de centralitat. Són veus que reclamen més coordinació entre organismes i territori, plans a llarg termini i un treball conjunt amb tots els nivells educatius. Hi ha un problema endèmic relacionat amb l’ambició i la planificació a llarg termini, amb desitjos que no s’acaben concretant mai en recursos i un curtterminisme que s’endú totes les energies.

També hi apareixen reivindicacions de caràcter laboral que la pandèmia no ha fet més que agreujar, però que remeten a temes pendents de la legislació estatal i catalana i que s'acostumen a sintetitzar sota el paraigua de l'Estatut de l'Artista.

Deixo per al final tot el que es pot aprendre escoltant les veus en directe de tants artistes i gestors, en el fet de descobrir veus que normalment parlen en altres registres, també quan neden a contracorrent, quan són radicalment provocadors. La riquesa de la pluralitat i de les diverses visions sobre el seu paper dins el conjunt de la cultura evidencia el potencial que estem perdent quan ens entretenim en batalles comunicatives inútils. La necessitat del pensament crític de qualsevol societat, el paper insubstituïble de la cultura a l'hora d'oferir claus d’interpretació de la complexitat i de l'art com a via d'escapament per exorcitzar les pors és el fil que les uneix. La cultura ens fa de pont entre l’ahir i el demà. Qui si no pot ajudar-nos a respondre a la pregunta de què en fem, de la incertesa? Això és només un tast. Capbusseu-vos-hi. Són moltes idees teixides com un fil d'Ariadna que ens poden ajudar a avançar en la reflexió i en l'acció dels propers mesos.