14/08/2021

Objectiu 2050: descarbonitzar l’economia

3 min
Objectiu 2050:  descarbonitzar l’economia

El nou informe de l’IPCC-ONU sobre la crisi climàtica reflecteix, com els anteriors, la millor ciència del moment tot incorporant avenços en la capacitat d’observació i d’anàlisi. És contundent, però alhora ponderat. Ens pretén alarmar però evita el catastrofisme desmoralitzador. L’esperit està ben recollit en l’entrevista de l’ARA a Josep Canadell, un dels responsable de l’informe, publicada el dimarts 10 d’agost.

Es confirma que l’amenaça és d’una magnitud descomunal i d’efectes irreversibles, que encara som a temps de gestionar l’arribada a un nou equilibri que eviti les pitjors conseqüències, que tot depèn d’assolir un objectiu: zero emissions de CO l’any 2050 -en termes nets- i que arribar-hi demana un salt qualitatiu en l’assumpció de responsabilitats per part de tots:

1. Cada un de nosaltres haurà d’expressar la seva convicció en el comportament de mercat -evitant els productes carbònics- i en el polític: ens calen lleis que incentivin, que penalitzin i també que prohibeixin.

2. Seria un absurd exigir la neutralitat carbònica per cada km2 del món. Però sí que és raonable demanar-la per a territoris d’una certa dimensió. Penso que Europa, Espanya, però també Catalunya, qualifiquen per ser-ho. Per tant: necessitarem acció col·lectiva per garantir que a Catalunya induïm zero emissions en termes nets el 2050. És factible. La indústria auxiliar de l’automòbil, per exemple, s’ha de reconvertir. En 30 anys, si ho planegem bé i des d’ara, es pot fer.

3. A Europa hem fet un tomb en actitud política. Les instàncies decisòries més rellevants estan sòlidament compromeses. Fa uns anys el futur eren els automòbils híbrids. Ja no: anem cap als elèctrics directament. Soc optimista. Hem posat el compromís al centre del Next Generation i sabem, i penso que acceptarem, que els productes carbònics seran més cars i que potser algun dia s’hauran de prohibir. També hi podem veure un aspecte positiu. La reconstrucció descarbonitzadora de l’economia és un estímul econòmic que ens va bé. L’activitat econòmica reprèn amb força després de la destrucció per una catàstrofe natural o una guerra. Doncs això és el que ens està passant: molts dels actius i infraestructures que teníem s’han devaluat, és com si s’haguessin destruït. Per cert: les autoritats, europees, espanyoles o catalanes, haurien d’evitar, en aquest procés de reconversió que, territorialment parlant, hi hagi grans guanyadors i gran perdedors.

4. Els EUA són claus. El camí crític cap a la descarbonització del món passa per la consolidació de l’esperit Biden. Ara bé, el perill polític hi és. El trumpisme segueix viu i pot reaparèixer en formes diverses.

5. Amb un compromís ferm de la UE i els EUA crec que conjuntament podrem imposar les bones pràctiques a la resta del món. Negociant i induint el compromís formal dels diferents països (la conferència de Glasgow del novembre vinent serà clau). O si més no condicionant l’accés al mercat UE-EUA. Per exemple, amb tarifes duaneres al contingut de carboni. La Comissió Europea ja va proposar el 14 de juliol passat un carbon border adjustment mechanism.

6. El problema l’ha creat el món desenvolupat però l’haurà de resoldre tot el món, inclosos la Xina, l’Índia i l’Àfrica. És evident que, moralment i en la pràctica, al món en vies de desenvolupament no li podem demanar que renunciï al progrés econòmic. Reconeixem-ho: complir és per a ells molt més costós que per a nosaltres. Els podem condicionar desincentivant la importació de productes carbònics però el més decent és anar més enllà i ajudar en positiu. Com? Els podem trametre diners, certament, però pot haver-hi mesures més contundents. En suggereixo dues:

-El món desenvolupat pot assumir, de fet assumirà, el cost de la R+D necessària per afrontar els reptes tecnològics relacionats amb l’energia. No hauríem de retenir-ne la propietat intel·lectual o aprofitar l’avantatge que això ens dona.

-Hem de mantenir ben oberts els nostres mercats a la importació de productes nets. Té un punt d’ironia cruel dir que no importarem productes amb carboni i, al mateix temps, que els productes nets ens els farem a casa. El principi de la divisió internacional del treball segueix sent vàlid (assegurar les cadenes logístiques és un problema de segon ordre comparat amb el que ara ens ocupa). Té a favor tant l’eficiència com la justícia distributiva. A mi no em molestaria si els recursos que ara Espanya dedica a importar energia bruta els dediquem a importar energia neta de l’Àfrica.

stats