8/10: A callar!

AMB UNA ASSISTÈNCIA que anava des de Valls i el seu món fins als llaços grocs, la inauguració de la temporada del Liceu podria haver estat políticament moguda. Sobretot perquè es proposava un I puritani ambientat en el conflicte de l’Ulster, entre la violència de les marxes orangistes (unionistes) i la condemna i l’exili forçat d’un líder republicà. Però aquesta lectura era tan difícil de casar amb la complexa trama de l’obra de Bellini que no va haver-hi ni tan sols reaccions al càntic de l’exiliat, més líric que no pas èpic. Això sí, abans de començar, sobre els textos de la presentació, van sentir-se un parell de crits vagament antimonàrquics i se suposa que catalanistes que van ser tallats per uns contundents “A callar!” en català i se suposa que unionistes. Només tinc una idea aproximada d’on venien. En qualsevol cas, en el to militar d’aquest “A callar!” s’hi barrejaven moltes coses. La fatxenderia casernària de l’ordre seca. El poder inquisitorial de qui fa callar tota dissidència. L’arrogància de qui se sent amo de tot a perpetuïtat i renya qui li trepitja la propietat. Si fos capaç de trametre tots els matisos autoritaris que tenia aquest “A callar!” estaria explicant una part essencial del que està passant avui a Catalunya.