Un odi antic
Jornada política, la de dijous, centrada en l'ingrés a presó d'Ábalos i Koldo, i en la investidura de Pérez Llorca com a president de la Generalitat Valenciana. Dit d'una altra manera, en les desventures judicials de dos bandarres (amb Ábalos oferint ja l'espectacle de girar-se contra els seus si això li ha de proporcionar algun possible benefici penal) i en la col·locació al capdavant del Consell valencià d'un home de palla amb el guió escrit: continuïtat respecte de l'etapa Mazón i submissió a l'agenda de Vox contra els immigrants, contra les polítiques mediambientals, contra el feminisme i contra la llengua i la cultura catalanes. Pérez Llorca ha exhibit el fred cinisme de prometre que, en cas de ser investit, demanarà perdó a les víctimes de la dana. Com a secretari general del PP valencià des de l'any 2023 —i, per tant, número dos del comitè executiu autonòmic, només per darrere del fins ara president Mazón—, Pérez Llorca podria haver començat demanant perdó des del mateix dia de la dana, però no ho va fer mai. Disculpar-se tard i malament, només per aconseguir alguna cosa, és pitjor que no disculpar-se de cap manera: això ho sap qualsevol infant de primària, però encara és demanar massa a segons quins personatges de la vida pública espanyola. Al davant, com a sucosa pastanaga, el Pla Endavant de reconstrucció del País Valencià, amb una dotació de 29.000 milions d'euros.
L'interès polític d'Ábalos i Koldo es redueix al calibre que puguin oferir com a munició per disparar contra Pedro Sánchez. Fer caure Pedro Sánchez és l'única, obsessiva activitat a la qual es dediquen el PP i les seves terminals judicials, policials, empresarials i periodístiques, fins ara amb un nivell d'encert desigual. El PP ha passat del “Tot és ETA” al “Tot és Sánchez”, i això els ha dut a construir un discurs d'odi tan furibund com estèril, tan delirant com divisiu i crispador, en què el mínim decòrum institucional fa molt de temps que es va esmicolar.
En aquest context, Ábalos, de moment, els ha servit per construir el que té tot l'aspecte de ser una nova bola: la de la suposada reunió “en un caserío” entre Sánchez, Cerdán i Otegi per dur endavant la moció de censura que va fer caure Rajoy, el 2018. En formular aquesta “acusació”, Feijóo oblida que Bildu és un partit legal —i sense cap cas de corrupció—, amb el qual es pot reunir qui vulgui amb la cara ben alta i sense cap necessitat d'amagar-se en llocs obscurs. Difama, també, Feijóo quan titlla Otegi de “terrorista”: el que va ser Otegi, si de cas, és un pres polític que es va menjar sis anys de presó per una condemna construïda sobre acusacions i proves falses. Però Feijóo delata d'on ve una bona part de l'odi guerracivilista contra Sánchez: és, encara, la rancúnia per la moció de censura del 2018. Per no entendre, ni tan sols han entès que aquella moció de censura no va prosperar dins de cap caserío, sinó per la improbable entesa entre una multitud de forces i cultures polítiques que reaccionaven contra un govern instal·lat en la corrupció i els abusos de poder.
